Enginy i humor d’Oscar Wilde

Entre moltes altres virtuts, els anglesos posseeixen la del sentit de l’humor, de la facècia amable, l’enginy verbal i el joc de paraules inventiu, mai absolutament vulgar. Només cal veure una qualsevol sessió del parlament anglès, des de fa molts segles, per adonar-se que les discussions de més envergadura, fins i tot aquelles en què la nació s’hi juga el seu futur, com les que s’han dedicat al Brexit, es desenvolupen amb un demble que hauria de moure a enveja el Parlament català, l’espanyol encara més. El lector recordarà, potser, aquells decennis de preguerra, a Catalunya, en què homes de lletres o no, gent de l’àmbit de la política o del que fos, dirimien les qüestions més asprives sense alterar-se ni cridar. Només cal repassar les revistes d’aquella època per estar segurs que, llavors, el país podia tenir un reguitzell de problemes, les estretors presidien la vida de molta gent, però hi regnaven el bon humor i la simpatia. Ara, a causa del malaguanyat procés, hi ha una mala llet escampada que espanta. Els que no hi participen són l’única garantia que la bonhomia retornarà un dia a Catalunya. També resultarà útil als lectors buscar publicacions que portin, en el títol, el sintagma “sense of humor” (Iberlibro.com en reporta avui 4.569), o aquell llibre de Thackeray que es diu English Humorists of the Eighteenth Century(1853).

A aquesta tradició pertanyen els aforismes o les frases que poden espigolar-se del conjunt de l’obra d’Oscar Wilde, que és el que acaba de fer l’editorial Elba —Oscar Wilde, Sobre el arte y el artista, pròleg i selecció de Maria Àngels Cabré (la traducció no se sap de qui és; Barcelona, 2020)—, amb molt d’encert i gran sentit de l’oportunitat. Com ha quedat escrit, Wilde no és cap excepció en el panorama de les lletres angleses: el seu contemporani i compatriota (això potser és dir massa) Bernard Shaw també va dir-ne de glorioses, com les deia sense embuts un Samuel Johnson, o com jugava amb el llenguatge i contra l’opinió comuna, quan calia, William Shakespeare. Sembla que els anglesos s’adeliten amb aquest deport, que deu ser tan nacional com la nostra rondinaria.

Wilde (1854-1900) va tenir una vida plena de fastos fins que es va atrevir a desafiar el pare del seu amant, Lord Douglas. Fins en aquell moment, les sales de teatre de Londres i de tot Anglaterra eren plenes a vessar de gent i d’un estil de teatre que va capgirar la tradició victoriana, no solament a causa dels arguments de les obres, sinó, molt especialment a causa d’un llenguatge molt viu, insòlit gairebé fins aleshores. D’aquests drames o comèdies i del conjunt dels seus assaigs crítics i d’altres llibres, com la novel·la El retrat de Dorian Gray, Cabré n’ha tret esplèndids passatges que faran les delícies del lector, en especial dels amics de les arts i dels artistes. Olivia de Miguel havia fet una cosa semblant a l’antologia Paradoja y genio, de 1993, i aquesta agafava tots els temes susceptibles de ser considerats genials o paradoxals de l’autor irlandès.

En el cas del llibre d’avui, Wilde expressa coses que han assolit tanta fama i tan contràries a la Poètica aristotèlica com ara “La vida imita l’art, molt més que no l’art imita la vida”, que té un correlat en la seva afirmació que “la natura imita l’art, i no l’art la natura”, que també es troba en aquest llibre. Ho creia fins a tal punt, que Wilde considerava que el famós smog de Londres —barreja de boira i fum— havia estat un invent dels escriptors: ningú no en parlava fins que va ser descrit pels escriptors de l’era victoriana. Apunta en aquesta antologia la reiterada teoria de Wilde que diu que els artistes són individualistes per definició, i que no han de fer cap cas ni dels costums del seu temps ni de cap ideologia nacionalista —vegeu les pàgines 41, 42 i 117. Quant a això, pensava el mateix que Joyce, que no la podia suportar i se’n va anar d’Irlanda cansat de tant de patriotisme; només hi va tornar per enterrar-hi un pròxim. Allò que, dins el seu context literari, sí que preuava Wilde va ser la crítica, a la qual el llibre dedica tot un apartat, amb molt bon criteri: “Una època sense crítica és o bé una època en què l’art no es belluga, hieràtic i reduït a la imitació de tipus formals [com va passar amb els poetes romàntics de segona fornada, com aquell Edward Young, autor de The Nights, o James Thomson, que Wilde detestava, autor de The Seasons], o bé una època mancada totalment d’art”. Keats sí que li agradava, i el lloa. I el millor de tot: la idea de Wilde —com la de Schopenhauer, Nietzsche o Kierkegaard— segons la qual totes les arts aspiren al caràcter sublim, eteri i d’horitzons infinits que escau a la música.

És clar que, de vegades, Wilde presenta uns aforismes, com passa molt sovint en tots els autors que n’han escrit, que valen tant del dret com del revés: “Tot art és immoral i tot pensament és perillós”. Ell, justament, podria haver-ho escrit d’aquesta altra manera: “Tot pensament és immoral, i tot art és un perill”. Coses dels apophthegamata, per dir-ho en llengua grega, en què se’n van escriure molts.