La via Churchill

No sabem si hi ha sortida, però si n'hi ha, és aquesta. Parlar en lloc de barallar-se. Jaw-jaw, better than war-war. Churchill, que no tenia res de condescendent ni d’apaivagador, és qui ho va dir, en plena Guerra Freda i quan començava la cursa armamentística. Per primera vegada des del cop de porta del setembre del 2012, tots els que poden parlar parlen, i els que no parlen són els que no volen o potser no poden.

Fem un breu recordatori. El cop de porta és el de Mariano Rajoy a Artur Mas el 20 de setembre del 2012, quan li va demanar el pacte fiscal amb l’amenaça d'iniciar la llavors misteriosa transició nacional catalana, el procés. En comptes d’obrir una taula de diàleg per intentar donar una resposta política al moviment tot just iniciat amb la manifestació d’aquell Onze de Setembre, el president espanyol va preferir inhibir-se i deixar que el català fes efectiva l’amenaça. Aquell dia es va acabar el jaw-jaw i va començar una llarga etapa de bel·ligerància entre els dos governs, disposats a fer-se la guerra, war-war, en tots els terrenys on fos possible.

El que tenim ara, una taula de diàleg, només per parlar, és el recordatori del que ha faltat tots aquests anys

La resposta de Mas al cop de porta va ser apujar encara més l'aposta. La convocatòria d’eleccions anticipades, amb pretensions gairebé plebiscitàries, amb la consigna d’obtenir una majoria indestructible, era una clara amenaça de plantar-se davant Rajoy amb una força que fes obligatòria la negociació, el diàleg polític. Si Rajoy es va equivocar en descartar-la tan prematurament, també es va equivocar Artur Mas en fer un mal càlcul de les seves forces. No va tenir la majoria indestructible i va quedar subordinat a Esquerra. No va començar el diàleg sinó la subhasta radicalitzadora entre independentistes.

El que tenim ara, una taula de diàleg, només per parlar, és el recordatori del que ha faltat tots aquests anys, vuit gairebé, des que van començar les hostilitats. És una vergonya que les forces amb més responsabilitats per la manca de diàleg continuïn negant ara qualsevol possibilitat al diàleg, sense cap més alternativa que no siguin les demandes judicials, les exageracions apocalíptiques i el bloqueig de les institucions. La justícia, sempre necessària, no pot ser venjança. Les dificultats polítiques, per irresolubles que semblin, no es dissoldran negant que siguin polítiques, ni amb la pretensió que només es poden resoldre amb l’aplicació estricta de la llei i el manteniment de l’ordre públic.

Parlar ara comporta una doble rectificació. Per part dels que han tirat pel camí del mig de la unilateralitat en detriment de l’Estat de dret i de l'ordenament estatutari i constitucional, i per part dels que han subrogat la resposta a la policia i la justícia. S’entén que uns i altres responsables d’aquesta catàstrofe continuïn tergiversant sobre el caràcter del diàleg acabat d’iniciar. D’una banda, tenim la prolongació de la ficció a càrrec de Torra i Puigdemont, que volen presentar la taula de diàleg actual com si hagués de ser la que van somiar el 27 d’octubre del 2017, per fer seure el Govern espanyol a parlar d’autodeterminació i d’amnistia, amb la fantasia afegida del relator internacional, i potser dels terminis peremptoris. De l’altra, la falsa i hipòcrita credulitat de la triple dreta (PP, Cs i Vox), que compra sencera la versió independentista per assenyalar Pedro Sánchez com un governant traïdor i il·legítim, protagonista de la destrucció d’Espanya i còmplice d'una secessió en marxa.

Els enemics del diàleg, els d’una banda i els de l’altra, no tenen res a oferir ni cap estratègia que no sigui el bloqueig

Els enemics del diàleg, els d’una banda i els de l’altra, no tenen res a oferir ni cap estratègia que no sigui el bloqueig. Convergeixen els interessos de la triple dreta i els del puigdemontisme. Com pitjor li vagin les coses a Sánchez, millor per als que pretenen mantenir viu com un zombi el ja difunt procés independentista. I també millor per a la dreta, de cara a substituir al més aviat possible el govern d’esquerres. Si això s’arribés a produir, el zombi de l’independentisme unilateral encara podria reviure amb forces renovades, altre cop dret contra el retorn de l’Espanya ultraconservadora i centralista. Aquesta és la seva desgraciada esperança.

Parlar està molt bé, però no servirà si no es consoliden les posicions. Cal institucionalitzar el diàleg. Així hi haurà agenda i calendari, regles del joc i controls dels resultats. Aconseguir tot això serà més fàcil dins la comissió bilateral prevista per l’Estatut. També és un blindatge davant dels seus poderosos enemics. Un cop dins el marc constitucional és possible fins i tot sotmetre a estudi les qüestions més espinoses, com el dret a l’autodeterminació o l’amnistia. Però no ara, sinó després. I no fora de la comissió bilateral, sinó dins.

Hi ha camí i serà llarg. Res està assegurat. Convé, doncs, que doni resultats i aviat. Ho explica molt bé Carles Castro en la seva excel·lent anàlisi Cómo derrotar al independentismo en las urnas (EDLibros). El suport a la independència, i fins i tot a la via unilateral, creix entre els més joves. El temps s’està acabant. La majoria social que encara li falta a l’independentisme per superar de forma estable el llistó del 50% dels vots és al seu abast si no s’obre una nova etapa d’entesa. I no trigarà a arribar si es tanca la finestra d’oportunitat i triomfen els partits del bloqueig, de l’unilateralisme i d’una punició contra l’independentisme que ràpidament es convertirà en càstig contra tot el catalanisme i tots els catalans.

Cal evitar que ho tornin a fer. Tant els uns com els altres. Cal la via Churchill.