Autocrítica? No, gràcies...

La paraula “autocrítica” té mala premsa. Remet a tenebroses pràctiques de l'estalinisme, el maoisme o el règim de Pol Pot, quan la policia et demanava que et fessis una “autocrítica”. En realitat te la feien ells, i tu al final firmaves. Per tant, tornem al seu sentit originari, que és fer lliurement, individualment, un exercici d'anàlisi del comportament d’un mateix, cosa que en política és útil a l'hora de fer balanç de la ruta seguida en una determinada direcció. Però per ser útil, com el secret de confessió dels catòlics, hauria de fer-se amb penediment sincer i propòsit d'esmena.

Aquesta breu introducció ve al cas perquè, quan l'altre dia vaig escoltar les sessions de l’anomenada pomposament “comissió d'investigació” del 155 al Parlament de Catalunya, un no podia evitar dues coses: un atac de riure i una reflexió sobre les pràctiques en què incorren sempre i sense excepció les comissions d'investigació dels Parlaments. Observeu que es diuen “comissions d'investigació” quan en realitat no es proposen d'investigar res de res. Ho saben tots els que hi participen, de tots els partits. Però no és inusual que comencin proposant llargues llistes de compareixents per passar seguidament a una de dos. O bé pactar entre els principals partits una llista totalment a la baixa, anodina, o si hi ha una majoria “piconadora” (com és el cas ara al Parlament) allò es converteix en un espectacle de circ. Estrella del dia, el Sr. Puigdemont en plasma, que no analitza res en absolut i va i diu que la DUI era “l'únic i democràtic” que es podia fer. Excusa de mal pagador. Els altres, en lloc d'entrar a mostrar les seves mentides, contradiccions i brindis al sol, donen pas a la Sra. Rovira des de Ginebra, o els de la CUP, podien entrar a fer d'una vegada el seu paper, ser d'esquerres, ser antisistema si aquesta és la seva vocació, i deixar de ser la crossa d’una majoria tan heterogènia.

Dit d'una altra manera, el que no fan mai les comissions d'investigació parlamentàries, aquí i en tots els parlaments d'aquest país, és analitzar el fons dels problemes, les causes, els efectes, i plantejar algunes propostes de futur. El que no fan en cap cas és una anàlisi de la situació a què s'ha arribat. I en això, en l'actual majoria independentista hi ha un rànquing de cinisme clarament establert. El PDeCAT ha decidit intentar continuar superant ERC com a marca independentista, quan això ja no és el que els diferencia d'ERC, que sembla haver optat clarament per un retorn a la política definida com “l'art del possible”. De passada, el PDeCAT té un peu en si mateix, un altre a Waterloo i un altre en terra de ningú. La CUP mereix un capítol a banda, el seu radicalisme polític verbal consisteix literalment a no fer res, excepte donar sempre els escons que es necessiten perquè la piconadora independentista segueixi el seu curs. Tenen política sanitària? Econòmica? Social o sectorial? Han escrit algun document estratègic de referència? No n'hi ha constància. Van dir que amb els seus dos escons acabats d'aconseguir posarien el Congrés damunt davall. En realitat hi van poc i de moment no sembla que hagin destacat en res. Hi ha qui opina que són els més ganduls de l'hemicicle.

Les comissions d'investigació parlamentàries, a més, no tenen caràcter jurisdiccional, no poden interferir en casos en què hi ha un procés judicial obert, etc. Però donen molts més titulars que els tediosos judicis als tribunals, i ja s'encarreguen ses senyories que així sigui.

Si es tracta d'esperar que hi hagi una reflexió crítica des de la classe política, no vindrà de cap comissió d'investigació ni de la majoria de discursos parlamentaris. No vindrà de desafortunades declaracions de cara a la galeria sobre qui “aguantarà la mirada a qui” (ara ho ha dit Junqueras i no fa gaire, Aznar). Allò dels presos l'altre dia en la comissió parlamentària, com a sessió de teràpia d'autoestima és perfectament comprensible, ser a la presó no és poca cosa. Però cap no va esbossar res que es pugui considerar una anàlisi política. I passa una cosa molt curiosa, molts polítics passen a dir coses més assenyades o interessants quan han adquirit la condició d’“ex” (polític professional). A uns els agradarà més Rajoy, a altres Zapatero o Felipe González, potser fins i tot un Aznar té el seu públic. Però són menys predictibles ara que quan exercien...