Dominique Manotti: “La policia no està preparada per als delictes d’avui”

Assegura Dominique Manotti (París, 1942), que ahir va posar el fermall d'or en el tancament de la 15a edició del festival BCNegra xerrant amb Javier Cercas, que va arribar a la novel·la negra per desesperança més que per vocació: historiadora i sindicalista marxista, va veure en el gènere l'única manera de parlar del present “i explicar el que sé d'aquesta societat”. El resultat és que, amb només 12 obres, com el seu debut ‘Sombre Sentier’ (1995, on va néixer el seu comissari Théo Daquin), ‘Connexión Lorena’ (2006) o ‘La honorable sociedad’ (2011, coescrita amb DOA), avui és la gran dama francesa de la novel·la negra pura, la del compromís social i la denúncia dels grans poders ocults que corroeixen el sistema capitalista. Ho ratifica a ‘Oro negro’ (Versátil), on un crim a Marsella conduirà a la guerra oculta pel control del petroli, deixant de nou patent, com diu un dels seus policies, una lluita en la qual, desgraciadament, “s'ataquen fortaleses amb pistoles d'aigua”.

Pregunta. Per què va fer el comissari Théo Daquin homosexual?

Resposta. És fruit de la meva experiència com a sindicalista amb un taller tèxtil clandestí de treballadors turcs; tots eren homes; però en cap moment no em van tractar com a dona ni em vaig sentir incòmoda per això perquè em veien només com el seu representant sindical; hi havia alguns homosexuals entre ells, és clar... Amb Daquin vaig voler reproduir en part aquesta situació, introduir un paper ambigu en un món típic i tòpic de virilitat.

P. El va crear el 1995, a ‘Sombre Sentier’, i després d'un parell de novel·les més, el va abandonar. Ara el repesca...

R. Vaig creure que no el reprendria més, he tardat sis anys a fer ‘Oro Negro’ i un dels obstacles era que no aconseguia penetrar en la mentalitat de la policia marsellesa; ells no accepten un Daquin.

P. Per què?

R. Per parisenc i homosexual. La policia marsellesa és molt particular; Marsella és Còrsega, en realitat. Entre 1945 i 1975 la ciutat va estar controlada absolutament per la màfia, amb connexions amb la italiana, una temible aliança entre política, policia i gàngsters, la famosa French Connection; i el que és més important, els Serveis d'Intel·ligència francesos també per allà; entre ells van pactar, entre altres coses, que la màfia s'encarregués de desbaratar el potent moviment comunista; per això el clan dels Guérini va desarborar el 1947 de manera sagnant una gran manifestació i el 1950 va rebentar una vaga d'estibadors...

P. La contraprestació a la màfia quina era?

R. Que no se'ls molestaria en el seu tràfic d'heroïna, això sí, si aquesta no entrava a França. També hi havia la CIA pel mig: a més que estava interessada en lluitar contra l'expansió comunista, va acceptar que l'excedent d'heroïna que Còrsega no podia entrar a França anés a les presons dels EUA, plenes en aquells difícils anys per les lluites racials; els negres van ser les víctimes d'això... El problema els va venir quan aquesta heroïna va saltar el mur de les presons i va començar a afectar els fills de la burgesia blanca nord-americana; després, Nixon ho va rematar amb la cocaïna de Florida, que va finançar la seva campanya.

P. Com sap vostè tot això?

R. És als llibres d'Història contemporània; no res del que hi ha al meu llibre és inventat; no escric ciència-ficció.

P. ‘Oro negro’ trenca amb un altre tòpic del gènere: Daquin és un comissari en cap molt jove sortit de l'Escola de Comissaris, no s'ha format al carrer.

R. Hi ha una raó històrica: la gran revolució de la gendarmeria francesa es produeix amb la creació d'aquesta escola superior de policia, que va trencar amb els tics de corrupció dels policies que eren al carrer; això m'ajudava a accentuar la desconfiança de la policia marsellesa amb Daquin perquè no havia passat pel carrer; després hi ha la raó com a escriptora: m'és més fàcil parlar d'un policia així perquè desconec més la dinàmica de les patrulles de carrer.

Al meu comissari no li accepten
per parisenc i homosexual

P. Tot i passant per l'acadèmia i ser culte, Daquin i el seu equip s'equivoquen molt i semblen no entendre els complexos entramats financers mafiosos...

R. La policia no està preparada per als delictes d'avui, menys, fins i tot, que el meu Daquin. Falten mitjans. I la conseqüència és una frustració que es tradueix que els policies voten la Agrupación  Nacional de Le Pen; hi ha problemes de racisme, també: després de la segona guerra mundial, molts que havien estat en la resistència van engrossir les files de la nova policia; després de la guerra i l'alliberament d'Algèria, un bon nombre de corsos, especialitzats en la tècniques de tortura i guerra bruta, es van incorporar al cos i hi va haver un xoc; avui, la generació de resistents ha desaparegut ja...

P. El seu estil és nu, gairebé sec; l'acció passa ràpida i, en canvi, sabem poc de la psicologia dels personatges, de què pensa Daquin mateix i de la seva vida privada...

R. Els homes són el que fan, no el que diuen; el pitjor mentor que pot tenir algú en la vida és un psicòleg. Els meus personatges es construeixen a través de les seves accions i cada lector pot llavors, lliurement, interpretar-les, la meva narrativa s'hi fonamenta; també té un origen en la meva vida privada: cap al final d'allò d'Algèria, jo era una noia d'uns quinze anys d'una família de valors republicans: ‘grandeur’, nació, drets de l'home... i m'ho vaig creure, però vaig descobrir un país que rebutja els drets dels pobles, que massacrava, torturava, que desplaçava la gent; em vaig dir que no creuria mai més en tot això. La gent és el que fa.

P. Llegint les seves obres s'arriba al convenciment que el sistema està podrit en el seu cor mateix.

R. El sistema capitalista és ja irrecuperable. Parteixo de l'anàlisi de Marx: tothom sap i admet avui que l'objectiu no és fabricar productes, sinó guanyar diners; res no és útil si no en traiem un profit econòmic d'això; com definim, doncs, la corrupció quan l'objectiu és només fer diners? Per això m'apassiona el moment que l'economia real i la criminal conflueixen i apareixen els paradisos fiscals.

 P. “Faig una crida als detectius de novel·la negra perquè ens ajudin a narrar com els grans poders ocults amenacen la nostra ciutat”. Ho va dir l'altre dia l'alcaldessa de Barcelona...

 R. És que ja des del XIX és la literatura la que fa aflorar la veritat; és Dickens qui posa sobre la taula l'explotació dels nens en la revolució industrial, i Víctor Hugo el que assenyala els problemes del poble: la seva presa de consciència és fonamental, si no els tinguéssim aquestes realitats no es coneixerien.

P. La Història no serveix com a eina d'interpretació del món i la novel·la negra, sí?

R. La Història, com a ciència, és llarga i pesada, i es dirigeix a la raó de la gent; la literatura negra es pot dirigir més al cor i a les emocions, a l'home i el seu entorn; qui parla a la societat són els escriptors, els historiadors només estableixen fets; i després està la importància de l'imaginari per recrear i crear la possibilitat d'explicar allò que ningú no s'atreviria a dir, de vegades perquè no es tenen el cent per cent de les dades... En qualsevol cas, són els Víctor Hugo els que queden en la ment de la gent; els historiadors s'obliden.

El capitalisme és irrecuperable; en les meves novel·les busco on economia real i criminal es creuen

P. La conclusió és, doncs, que la ficció interpreta avui millor la realitat que les ciències socials?

R. No tota la ficció, però sí, les grans obres expliquen millor la realitat que les ciències; la literatura dona veu a la realitat social, la Història està limitada per la racionalitat; una altra cosa és la utilització política de la Història, que es produeix també en la novel·la històrica.

P. Com ho fa?

R. La novel·la històrica pren una part de la Història i la reinventa, es construeix una mitologia de la Història que és pura invenció; almenys, a França, això és utilitzat per la política... La novel·la històrica és una malaltia, un càncer en aquest sentit; vaig estar recentment en un congrés sobre la batalla de Poitiers i no s'hi han trobat empremtes clares i fidedignes i, en canvi, es ven com el gran moment que va frenar l'avanç de l'imperi musulmà a Europa i això s'ha convertit en símbol del discurs nacional de si França va salvar la cristiandat i del xovinisme...

P. Ja que gaudeix de bona salut, la novel·la històrica...

R. Sí, la veritat és que aquesta i la novel·la policíaca estan devorant la novel·la negra i el seu contingut social; el públic vol divertir-se, no pensar massa, i és més fàcil fer-ho amb un detectiu carregat de singularitats que amb reflexions.

P. Va publicar ‘Oro negro’ el 2015, per què abordar ara la crisi del petroli dels 70?

R. Perquè és el moment clau del naixement del capitalisme financer; va ser quan el capital especulatiu va arrabassar el petroli als productors i va assentar el seu poder. La meva pròxima novel·la, ‘Marsella 73’, ve a ser una continuació d'això. I sí, allà seguirà Daquin.