Retorn al futur

García Margallo sosté que el primer error greu del PP respecte a Catalunya va ser recórrer contra l’Estatut. Encara més tenint en compte que ells n’havien copiat textualment alguns articles per incloure’ls en el valencià. I això, tot i l'afront del tripartit de Maragall d’apartar-los de qualsevol consens. Barcelona, Saló del Tinell, el dia que les esquerres van aconseguir trencar la barrera convergent i governar la Generalitat.

Qui després va ser ministre espanyol d’Exteriors i assot de l’independentisme afegeix que es va queixar a Rajoy. Aquest, llavors amic, li va preguntar què faria ell. Revisar la Constitució i adaptar-la a un nou marc polític d’acord amb el que els catalans han votat, va respondre. I com que el líder popular es va lamentar que això també l’hi deien altres però que ningú li concretava cap mètode i ell preferia llegir el Marca, al cap d’uns dies el llavors eurodiputat li va lliurar la seva personal Carta Magna revisada i redactada per ell mateix de dalt a baix. Un text que va passar a dormir el son dels justos o a augmentar la tirallonga de documents inútils. O totes dues coses alhora perquè comparteixen el mateix destí: el no-res.

Segurament va ser en aquell moment quan de manera ampul·losa el PP va passar a judicialitzar la política, tal com lamentem avui. Hi havia precedents, és clar, però encara no marcaven tendència. El parlamentarisme mantenia vies obertes de diàleg tot i les discrepàncies. I l’acritud podia ser desbancada quan acabaven les sessions públiques i en percebre’s que el risc ja era important. Un esforç que suposava abandonar subtilment la via Aznar, sens dubte el president que més hostilitat, animositat i irritabilitat ha provocat entre tots els que s’han instal·lat a la Moncloa. I d’aquella aversió, aquestes tensions.

No hi ha res que sembli indicar que el partit central de la dreta espanyola tingui cap intenció d’abandonar aquest camí. Tot plegat perjudica la convivència, que continua ampliant la seva discòrdia, i desespera García Margallo, que continua insistint a denunciar l’error. La seva veu clama en el desert.

Pablo Casado va anunciar aquesta setmana una querella contra Torra per usurpació de funcions. Es va presentar dimecres després del ball de navalles protagonitzat pels socis de govern a partir de la pèrdua de l’escó del president, a qui els seus volen màrtir utilitzant-lo per atiar el del Parlament, de qui destaquen la seva poca valentia per no saltar-se la llei. Enmig, uns lletrats sotmesos al fragor de la batalla per fer la seva feina amb professionalitat. Aquesta virtut cada dia està menys valorada. La desqualificació fàcil i injusta es porta més. Els extrems es toquen i aquí tenim Junts per Catalunya i Ciutadans tibant la corda, cada un per un dels extrems. Amb Esquerra Republicana posant cada dia una espelma a Déu i una altra al dimoni, i els populars intentant no perdre la seva porció de protagonisme aconseguint els favors judicials amics que els faciliten mantenir la causa enarborada. Així s’han compromès a seguir davant del seu electorat també amb tot el que els disgusti del que aprovi la coalició d’esquerres governant. Definitivament, el paper polític dels jutges està tan garantit com el pes de les seves decisions en la política. Almenys fins que la sensatesa retorni al futur.

Mentrestant, i davant de la rivalitat independentista, la contesa constitucionalista. Una altra batalla per l’hegemonia en la qual Arrimadas va proposant ara candidatures conjuntes a les tres nacionalitats històriques que nega rotundament. Ai, si Fraga aixequés el cap! Perquè és ben sabut el canvi d’opinió sobre el concepte constitucional de nació que va combatre com a ponent el 78 quan va accedir a la presidència de la Xunta i els batallons de gaiters celebraven l’inici dels seus mandats. Per herència i majoria, és lògic que Núñez Feijoo es negui a aliar-se. I especialment amb Ciutadans, que no tenen representació al Parlament de Santiago com tampoc al de Gernika. I que no va aconseguir enviar representació a Madrid en les generals de novembre ni des del País Basc ni des de Galícia, on va perdre els dos diputats que havia obtingut a l’abril.

Catalunya és, en canvi, un altre fet diferencial. Davant de l’hecatombe que les enquestes preveuen per a qui va guanyar els comicis fa dos anys però que mai va saber ni va voler administrar una victòria tan simbòlica, no hi ha res millor que dissimular-ho donant la mà a qui no aixeca el cap. Una suma de perdedors pot matisar derrotes individuals i fins i tot millorar expectatives i així mantenir la imatge de martell d’heretges. Tot i que això quedi lluny de les solucions anhelades i mai facilitades amb alternatives que no siguin les de la judicialització.

“Tinc la impressió que a Espanya el futur és cert però el passat és imprevisible”. De nou i des de les seves Memorias heterodoxas, García Margallo tirant-se a terra quan arriben els seus. I Vox al turó.