Jordi Évole: “Reinventar-se costa un colló”

Évole es mossega les ungles fins als colzes i es posa vermell fins a l’arrel de la cabellera amb cada pregunta, però té aquest escàner que un reporter sap reconèixer en un altre mirant-li els ulls. Això, i estar bregat amb anys d’ofici i el genuí interès que distingeix un periodista d’un relacions públiques, tot i que avui el col·lega ens està venent el seu llibre, vull dir el seu programa, en una ronda d’entrevistes. Li pregunto a ell, que ha entrevistat déu i el diable segons per a quins credos, si tendeix a posar-se en la pell de qui té al davant, per més menyspreable que sigui. “Ha de ser molt fill de puta perquè no caigui bé un entrevistat”, contesta. Ara no discutirem per això.

Què donaria per poder mirar els altres sense que el veiessin?

Uf, no sé si en tindria prou. Ho enyoro moltíssim. Però m’agrada tant el que faig que si cal pagar aquest peatge, el pago. És una contradicció, i visc entre contradiccions.

L’entrevista és de l’entrevistador o de l’entrevistat?

De l’entrevistat. Si no et vol donar ni aigua, ja pots picar pedra. Ara, si ve a jugar, és una meravella. És com un toreig de camp, sense rellons. Hi són el toro, el torero i la muleta. Però això passa molt poc últimament.

Els ‘toros’ estan escarmentats?

Sí, i tenen por, i mesuren el que diuen pensant en el titular, no en la xerrada, i al final no diuen res. Jo eliminaria els titulars.

I per on comencem?

Sí, ja ho sé. Però de vegades som tramposos, i els induïm. L’agressivitat ja no funciona. Hem descobert que, amb el combat, l’entrevistat es tanca i no en traiem res.

Qui és vostè per posar el seu nom a un programa?

Flipo que pugui fer el que faig. No sé què faig aquí ni com hi he arribat. El que sí que sé és que he pencat molt, he picat molta pedra i he treball amb molta passió. Lo de Évole era el títol provisional. Ens hi vam acostumar i, a més, les alternatives ja estaven agafades. Vam valorar Érase una vez, però no funcionava. I El mismo sitio, distinto lugar, però era el títol de la gira de Vetusta Morla. Costa fer una cosa nova.

Està tot inventat?

No sé si tot. El que sé és que reinventar-se costa un colló.

M’ha donat el titular vostè sol i sense induir-lo.

Ha ha. Ho estava dient i l’estava editant jo sol, aquest és el problema. Deu ser deformació professional, però no vull viure així, no vull viure editant la vida.

No l’avorreix, fora de la feina, la gent que no va al gra?

Potser nosaltres, per la nostra feina, ens acostumem a viure moments extraordinaris, conèixer gent extraordinària i que passin coses acollonants. Però és una il·lusió. Aquest món tampoc no és real. M’encanta veure els meus amics de sempre i parlar dels temes de sempre. És el lloc on vull tornar els divendres a la nit.

És un periodista-activista?

Ho he estat. Crec que en algunes causes és bo ser-ho. El que passa és que el periodisme té poc a veure amb l’activisme.

Això és un oxímoron: visca la coherència.

Totalment, però reconec que en algunes fases de Salvados, per exemple, el 15-M, amb aquella ebullició social, érem molt activistes. Veig ara aquells programes i dic: “Hòstia, estàvem sonats”.

Què ha guanyat i què ha perdut des d’aleshores?

Potser he guanyat ponderació, buscar tots els enfocaments, no només un, i he perdut atreviment.

S’ha aburgesat?

Potser sí, encara que lluito cada dia perquè no passi. Però, a mesura que les coses et van anant bé, tendeixes més a voler conservar que no pas a arriscar. Estic, estem, més acovardits. No vull santificar la valentia, però no fer coses per por és molt fumut.

Quin tall demana a la pelu?

Només les puntes. El meu perruquer, un italià de Sant Boi de Llobregat, m’acusa que, per culpa meva, la gent es pensa que és el pitjor d’Espanya. A canvi, me'l vaig a tallar cada 15 dies i m'hi deixo una pasta.

Els seus entrevistats li diuen que sí perquè vostè és qui és?

Crec que de vegades em diuen que sí per morbo. Hi pot haver una curiositat de dir: aquest paio se surt amb la seva, a veure si aquesta vegada ho faig jo. I moltes vegades són els altres. Alguns m’han consolat a mi.

Com qui?

Un malalt d’ELA, per exemple. Hi ha gent capaç d’emocionar amb una entrevista. Quan hi ha veritat, quan una persona se t’està obrint, és com un miracle. Penses: per què m’estàs explicant això a mi, que no tinc cap relació amb tu?

Se sent un intrús o privilegiat?

Totes dues coses. I de vegades t’incomoda, perquè jo sé les conseqüències que té, i ell potser no.

Té conflictes sobre això?

Constantment.

I qui guanya? L’home o el periodista?

Llevat que la revelació sigui un escàndol públic, rellevant per a la societat, quan és una cosa íntima i m’han demanat que no tregui a la llum alguna cosa, ho respecto. Una entrevista no és un atracament.

Qui li fa baixar els fums, si és que en té?

Segur que n'he tingut, perquè en això de vegades ens agafa per pujar a una parra d'on és molt millor que algú et faci baixar ràpid. Me’ls abaixen els meus pares, el meu fill, els meus amics. Tinc moltes preses de terra.

Els ho exigeix o surt d’ells?

D’ells. Tu normalment no vols que et cantin les quaranta, vius molt millor en l’elogi, en l’“hòstia, que bé tot”. Perdona, que bé tot, no. No t’agilipollis més del compte.

Després del Papa, qui li queda per entrevistar. Déu?

Sí, perquè Déu és Messi.

Què li preguntaria primer?

Com va el tema de la seva clonació? Jo experimentaria genèticament fins a l’extenuació amb Messi saltant-me tots els codis ètics i morals.

Va sentir la famosa claustrofòbia del visitant a la presó durant el seu programa?

No, hi he estat moltes vegades i sé que en sortiré. Però cada un té la seva presó íntima de la qual és difícil sortir, i la meva és la que m’he construït jo mateix, a força de pressió i responsabilitat.

Hi ha un tret comú en els presos que ha entrevistat?

A tots la presó els ha marcat a foc. Hi ha qui diu que, tot i ser el més fumut que li ha passat a la vida, ha tingut moments de pau, de coneixe't a tu mateix, de veure on són els teus límits. El meu avi va estar a la presó per motius polítics, i me’n va parlar de petit . Últimament, estic pensant molt en la infantesa: quan ets amb el disc dur tan buit que tot se’t clava. No sé, estic en aquell moment...

Això deu ser la mitjana edat.

Jo què sé, tia. Estic fatal.