Esperança sota la inutilitat humana

La llengua grega, avui dia, té aproximadament 13 milions de parlants, i la cultura que vehicula, doncs, vista en perspectiva global, és ben minoritària malgrat els seus orígens venerables. Només dos autors grecs han assolit el premi Nobel de literatura: Iorgos Seferis el 1963 i Odysseas Elytis el 1979, tots dos poetes eminents. Un dels llibres més importants de Seferis (1900-1971), Mithistòrima, el va traduir Carles Miralles (Quaderns Crema, 1980), i ara ens arriben els tres Diaris de bord, publicats el 1940, el 1944 i el 1955, quaranta-vuit poemes en total que són el contrapunt poètic al seu diari personal pel que fa als anys entorn de la Segona Guerra Mundial.

La traducció d’un llibre de poesia no és solament la invitació a conèixer un autor, sinó també un moment històric. Hi ha algunes qüestions que cal tenir presents en enfrontar-se a algú com Seferis. La primera és la consciència existent de la continuïtat des de la Grècia que anomenem clàssica fins ara mateix. Aquesta consciència s’ha perdut en els parlants de la romanitat, els quals, malgrat no haver deixat de fer servir el llatí, n’han derivat llengües noves. Una altra és la controvèrsia que hi va haver, durant el XIX i bona part del XX, sobre si la llengua literària havia d’acostar-se al grec realment parlat, el demòtic, o construir un artifici inspirat en el grec clàssic i depurat d’influències externes. Seferis, com els més importants poetes del seu temps, s’inclina pel demòtic, i també per l’economia expressiva; tota la seva obra està regida per un afany de despullament retòric i d’escriure amb naturalitat. Menció a part mereix el fet que Seferis va néixer a Esmirna, capital de la Jònia, un territori que als anys vint va ser conquerit pels turcs, cosa que va comportar un èxode de la població grega. La reflexió sobre l’hel·lenitat és una constant en la seva obra.

De formació francesa, va començar a escriure a remolc dels simbolistes, però aviat s’imposa la influència de T. S. Eliot i el poeta adopta un estil complex, fet de juxtaposicions i al·lusions de mal desxifrar —les notes al final del llibre no pequen d’exhaustives—, amb citacions bíbliques o homèriques intercalades. Hi sovintegen elements del paisatge, no pas com a mera ambientació, sinó com a signes de la identitat i de la continuïtat; com ho són també les referències a edificis i estàtues, testimonis constants del passat. Personatges mítics i històrics són evocats per fer llum en la nostra existència.

Per exemple, el poema Hèlena reprèn l’argument exposat en la tragèdia del mateix títol d’Eurípides, segons el qual la guerra de Troia no es va lliurar a causa d’una dona real; una intervenció divina va fer que Paris raptés un espectre similar a Hèlena mentre aquesta romania estàlvia en una altra banda. Llavors, els memorables episodis d’heroisme de la Ilíada perden tot sentit. El propòsit de Seferis és mostrar la inutilitat no sols d’aquesta guerra, sinó de totes: “Un dolor gran va caure sobre Grècia. | Tants cossos llançats | als queixos de la mar als queixos de la terra”. Tanmateix, no es va desentendre de la guerra mundial i, diplomàtic de professió, va servir el govern grec de l’exili; el seu rebuig de la guerra i de la corrupció política són part d’una mirada de llarg abast. En el seu esperit poden coexistir, i la seva poesia així intenta reflectir-ho, la consciència de la inutilitat de les empreses humanes i l’esperança en la construcció d’un món millor.