Televisió privada en català: sense senyal

La llei que regula els mitjans audiovisuals a Catalunya, del 2010, és ben clara: “Totes les persones tenen el dret que la comunicació audiovisual es presti a través d’una pluralitat de mitjans, tant públics i comercials com comunitaris, que reflecteixin el pluralisme ideològic, polític i cultural de la societat”. Afirma Josep Cuní, el periodista que ha estat més a prop de consolidar una oferta televisiva privada en català, que aquesta pluralitat no s’ha assolit en l’espai televisiu: “Catalunya no serà un país normal, sigui independent o autonòmic, fins que no tingui una televisió privada compatible amb la pública. I s’ha apostat poc per aquesta dualitat”.

Les dades d’audiència són un retrat cru de la situació: la quota de pantalla mitjana de TV3 l’any 2019 va ser del 14,6%; 8TV i RAC105, els dos canals privats catalans propietat del Grup Godó, no van passar del 0,6% i del 0,1% de quota, respectivament. La davallada de 8TV ha estat especialment sagnant. La televisió va tancar el 2016 amb un share (quota de pantalla) del 3,4%. Aleshores les produccions insígnia eren el programa d’actualitat 8 al dia, dirigit per Cuní, i el magazín d’informació del cor Arucitys, d'Alfons Arús. El 2017 el Grup Godó va prescindir de Cuní, i el 2018 li va arribar el torn a Arús. 8TV omple actualment la graella amb sèries antigues i pel·lícules. “8TV no és una prioritat per al Grup Godó, ja van fer l’aposta i no va sortir bé”, confirma Jaume Peral, director de la cadena de televisió i de RAC1.

“Hi ha dos milions d’oients de ràdio en català, i la privada és líder. Per què no pot replicar-se aquest èxit en televisió?”, pregunta Peral. Analistes i agents del sector enumeren per a Quadern una llarga llista d’obstacles que han frenat l’opció d’aconseguir una televisió privada en català competitiva.

Entre les veus consultades, des de Jaume Roures, president de la productora Mediapro, fins al director de TV3, Vicent Sanchis, hi ha nombroses diferències, però també hi ha una valoració unànime: és molt difícil revertir la situació. “He vist morir la ràdio 300 vegades, i encara hi és. Per això no m’atreviria a matar el mitjà, però no sé si és el moment òptim per crear una nova televisió privada convencional”, valora Montse Bonet, professora del Departament de Comunicació Audiovisual i Publicitat de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB): “Les noves generacions del sector, pel que detecto, s’han distanciat de la idea d’una televisió privada; prefereixen que hi hagi coses en català a Netflix”.

Trobar produccions en català a les plataformes de televisió sota demanda també és una missió quasi impossible. Només la catalana Filmin hi ha apostat, posant en marxa el 2017, en col·laboració amb el Departament de Cultura de la Generalitat, un servei de sèries i pel·lícules en català, doblades o subtitulades. Filmin.cat té una oferta de 3.000 títols cedits per la Corporació Catalana de Mitjans Audiovisuals (CCMA). Malgrat aquest esforç, l’efecte és relatiu, perquè Filmin només té un 0,6% dels abonats a plataformes d’oferta audiovisual de pagament, segons les darreres dades del Consell de l’Audiovisual de Catalunya (CAC), l’organisme regulador dels mitjans de ràdio, televisió i internet. El CAC estimava el setembre passat que quatre de cada deu catalans tenen accés a la televisió de pagament: el líder és Netflix, que arriba a un 55% d’aquest mercat, seguit per Movistar, amb un 38,8%.

No hi ha acord en la viabilitat d’un canal per a les Balears, Catalunya i València

86% de l’oferta, en castellà

Cuní és una veu díscola entre els seus col·legues, perquè ell sí que creu que és possible una televisió privada convencional i competitiva en català, com un pas inevitable previ a la creació d’una oferta a les plataformes digitals. La lògica de Cuní és que primer cal ampliar el mercat d’usuaris de la televisió en català: “Donem per normal que el 86% de la televisió que consumim sigui en castellà; en canvi, consumim molta més ràdio en català que no pas en castellà”.

L’alternativa, segons Cuní, passa per una televisió privada centrada en una programació d’actualitat. “El més car en televisió és l’entreteniment. La informació, sobretot des del punt de vista tecnològic, s’ha abaratit. Per què a Catalunya s’ha regalat a La Sexta la competència informativa a TV3?”, es pregunta l’actual presentador de la cadena SER: “Per què no funciona una televisió privada eminentment informativa? Perquè existeix una desconfiança política al respecte”. El veterà periodista recorda que durant les sis temporades que va ser a 8TV, només amb el 5% del pressupost de TV3 la cadena privada podia fer front a la pública. 8 al dia va tancar la temporada del 2015 amb un share del 8% i arribant a ser líder diverses vegades, assolint fins i tot un 16% de quota de pantalla en moments d’interès puntual; Arucitys obtenia una quota de gairebé el 6%.

El maig d’aquell 2015 es va materialitzar l’oportunitat més sòlida que hi ha hagut per aconseguir una televisió privada catalana competitiva: Mediaset va adquirir el 40% de 8TV, introduint la cadena del grup Godó en el seu departament de publicitat i obrint la porta al gegant italià en la producció de continguts. Mentre Arús i Cuní ja produïen els seus programes, Mediaset s’estrenava amb el magazín de tarda Trencadís. L’aposta va durar poc més d’un any i els resultats no van convèncer Mediaset, que va acabar sortint de 8TV el juny del 2017. Peral i Cuní creuen que a les grans empreses de televisió estatals no els convenç l’aposta en les televisions autonòmiques i en la fragmentació del mercat. A més, afegeix Cuní, “al poder no li agrada ser qüestionat”: “Per quin motiu un empresari de televisió es voldria complicar més enllà de l’entreteniment, amb un producte que podria emprenyar polítics i anunciants?”.

“L’entrada de Mediaset a 8TV va ser un desastre”, corrobora Francesc Escribano, director de la productora Minoria Absoluta. Al seu parer, la inversió per iniciar una nova televisió és molt elevada, i l’experiència de les cadenes espanyoles és que han de passar molts anys fins a arribar al nivell de beneficis desitjat. Escribano també apunta a un contratemps que considera cabdal, el sector publicitari: “El problema és que els anunciants es decideixen a Madrid, i el mercat està molt acaparat pels dos grans grups, Mediaset i Atresmedia”. Escribano aporta un exemple de l’efecte de la concentració del sector televisiu a Espanya: el mercat publicitari a Catalunya era fa una dècada de 140 milions d’euros anuals, segons el director de Minoria Absoluta; avui, la xifra ha caigut a 40 milions.

Reinald Besalú, professor del Departament de Comunicació de la Universitat Pompeu Fabra, també és del parer que en un mercat tan petit com el català, on hi ha la forta competència de TV3 i dels canals estatals, “és difícil captar publicitat i finançament”. Cuní subratlla que sí que hi ha mercat per a un operador privat, però que no hi ha hagut ni prou coratge empresarial ni interès polític per potenciar-lo. Si hi hagués voluntat política, diu Cuní, es reestructuraria TV3 i es qüestionaria que la CCMA sigui competidora en el mercat publicitari, en contrast amb l’absència de publicitat a Televisió Espanyola (TVE): “S’ha de plantejar si la televisió pública ha de tenir publicitat, perquè està fent competència deslleial a qualsevol iniciativa privada”. Escribano, en canvi, està convençut que no n’hi hauria prou per finançar una televisió privada encara que la cadena pública renunciés al mercat publicitari. També és d’aquesta opinió Sanchis: “Hi ha hagut pocs intents de crear una privada, amb diferents formats, i tots han ensopegat amb el mateix problema: fer televisió és molt car i els ingressos publicitaris que pot generar el mercat català no justifiquen de cap manera l’esforç”.

El director de TV3 insisteix que un emissor privat de televisió en català hauria d’afrontar “en inferioritat de condicions” una competència que té els recursos d’un mercat més gran, l’espanyol”. Pel que fa a la possibilitat que la CCMA renunciï als ingressos publicitaris, Sanchis afirma que l’administració hauria de trobar “una fórmula que permeti substituir-los”, i destaca que Catalunya no té competències per fixar una taxa com le que les cadenes privades paguen a TVE. Sanchis afegeix que Catalunya tampoc té aquest mercat propi de cadenes privades. Les dimensions del mercat són un obstacle, per a molts, insalvable. Besalú il·lustra que en realitats televisives d’estats europeus amb el mateix volum de població, o més petits que el català, com poden ser Dinamarca o els països nòrdics, el que predomina és una televisió pública forta i “l’existència de televisions privades petites, que són una competència relativa”.

Francesc Escribano: “La situació política ha destrossat el sector audiovisual”

Un canal ‘pancatalà’

Peral informa que el Grup Godó vol “estabilitzar 8TV en l’audiència actual a l’espera que sorgeixin noves oportunitats, que en aquests moments no sé quines són”. Catalunya té dues xarxes de canals múltiples de Televisió Digital Terrestre (TDT) —múltiplex—, cadascuna amb quatre canals; un múltiplex és de la CCMA i l’altre és del Grup Godó, concedit el 2003 per la Generalitat. L’origen de 8TV es troba dos anys enrere, el 2001, en la televisió local de Barcelona City TV, un projecte que el Grup Godó va tirar endavant amb Fèlix Millet a partir del canal analògic que tenia l’Orfeó Català. A City TV van treballar professionals de pes com Jordi González o el mateix Arús. Una de les oportunitats de futur que podria tenir 8TV és la compra o arrendament del canal per un nou actor —el Grup Godó ja té llogada una de les seves freqüències, Barça TV—. Seria possible un canal per a les tres comunitats autònomes de parla catalana, un canal pancatalà? Aportaria això un mercat amb prou massa crítica? Les Balears i el País Valencià també tenen canals privats, amb una incidència mínima. Besalú explica que un canal emetent des de tres freqüències privades, a Catalunya, les illes Balears i València, requeriria en primer terme la sintonia entre els governs autonòmics. “Si hi ha voluntat, no seria difícil superar les hipotètiques traves legals i administratives de l’operació”, indica Besalú, i afegeix que les sinergies funcionarien “més fàcilment si al darrere hi ha una gran empresa”.

Un nom citat per alguns dels entrevistats com a potencial actor en aquest sentit és Mediapro. Roures, president i fundador de l’empresa —actualment controlada accionarialment per la xinesa Hontai—, descarta la viabilitat d’aquesta iniciativa. Roures dona per fet que, si no ha reeixit una televisió privada per a Catalunya, és perquè “el mercat no és prou ampli: produir un canal de televisió és molt car i la dimensió del mercat potencial en català no és suficient. Això no passa amb la ràdio, per exemple, que és més barata”. Roures també descarta un canal per a les tres autonomies: “El problema de dimensió seria el mateix”, diu el president de Mediapro, tot i que el públic potencial saltaria dels 6,9 milions que entenen l’idioma a Catalunya (el 95% de la població) als 12 milions, si se sumen els 4,3 milions que entenen la llengua al País Valencià i el milió que l’entén a les Balears, segons dades de 2018 de Plataforma per la Llengua.

Sanchis i Escribano afegeixen una barrera que els fa ser escèptics respecte d’una televisió pancatalana: les diferències sociològiques. “Les sensibilitats socials són ben diferents en els tres casos”, diu el director de TV3. “El futur de la televisió és la proximitat. Tele5 i La Sexta també estan apostant per programes de proximitat a la gent”, assegura el director de Minoria Absoluta. “Possiblement una sèrie com Merlí pot ser unificadora, però els valencians segurament voldran un producte en valencià”, afirma Escribano. Per contra, Bonet sí que considera factible que un contingut televisiu per a les tres comunitats autònomes tingués èxit, de la mateixa manera que els canals d’àmbit estatal emeten programes que capten audiència de tots els territoris, amb aspectes culturals comuns o amb particularitats regionals. “Hi va haver una època en què a València es veia TV3 perquè es trobava més moderna que la televisió autonòmica valenciana”, recorda.

“Al seu moment vaig plantejar la possibilitat de crear una televisió multifreqüència als territoris de parla catalana”, revela Cuní. La idea no va arrelar perquè “van sorgir tota mena d’excuses”, segons el seu relat. L’expresentador de 8 al dia i d’Els Matins de TV3 defensa que una televisió privada per a Catalunya seria “viable, però no un negoci”; en canvi, “una televisió per a tres de les comunitats més riques d’Espanya sí que seria un negoci. Però un dels problemes base és que ha mancat una visió empresarial seriosa”.

Cuní concedeix que la sintonia política entre els governs seria important, i és aquí on apareix la seva interpretació més pessimista de la situació: “El poder polític té la sensació, errònia, que amb la televisió privada perd el predomini d’un sector”. I llença: "Què hauria passat l’any 2017 a Catalunya [en plena cursa per la independència unilateral] si hi hagués hagut una alternativa a la televisió pública? Seríem on som, si s’hagués informat de les mateixes coses, però amb una visió més matisada?”. Cuní assegura que El Punt Avui TV va ser una aposta del Govern d’Artur Mas per crear un competidor privat que restés influència a 8TV. El Punt Avui TV va existir entre el 2014 i el 2019 emetent a través de dotze freqüències locals arrendades —d’un total de 40 de privades municipals que hi ha a Catalunya—. L’editora Hermes va suspendre les emissions el desembre passat al·legant les dificultats del “context econòmic”.

Madrid s’avança

El futur, segons la majoria dels experts consultats, passa per deixar enrere la televisió convencional. Peral insisteix que “un projecte de televisió privada és molt difícil, pràcticament insostenible, pels recursos necessaris, perquè has de fer front a la televisió pública i perquè el mercat publicitari està copat pels dos grans grups”. Per això, afirma el director de 8TV, “en aquests moments, només si les plataformes de televisió sota demanda apostessin pel català, canviarien les coses”. Roures entén que el camí més pragmàtic seria una entesa pública i privada que consolidés una oferta àmplia de produccions en les plataformes que estan substituint la TDT, “amb subtítols en anglès, francès i castellà, com a mínim”. Sanchis afirma que la televisió a partir de noves tecnologies “és un camp molt més ampli i inexplorat; crec que no s’hi ha avançat gaire”, diu el director de TV3, “potser perquè quasi ningú ha trobat fórmules innovadores i que no necessitin una gran inversió des del començament”.

Aquestes noves tecnologies com a sortida de futur per al sector audiovisual català podrien ser, segons Bonet, el consum de televisió per internet que ja estan duent a terme les grans cadenes, essent l’exemple principal LOVES TV, una plataforma on Mediaset, AtresMedia i TVE aporten els seus continguts. “Es podria començar per aquí, oferint productes que serveixin també per descobrir nous talents, sense arriscar tant econòmicament”. Escribano no considera que aquesta sigui la millor alternativa, perquè aquestes plataformes dels canals convencionals tenen un resultat d’audiència pobre. El director de Minoria Absoluta assegura que “el camí a recórrer són les plataformes com Netflix”. També alerta que s’està fent tard en un món que avança a gran velocitat: “La situació política ha fet que el sector audiovisual, entre d’altres, estigui destrossat. A Madrid, en canvi, hi ha un pol de produccions de Netflix brutal”. No només gegants com Netflix o Viacom tenen un centre de produccions a Madrid, també Mediapro ha acabat apostant per la capital d’Espanya.