Afrofantàstic

Fa unes dècades que la crítica postcolonial, el feminisme o la teoria queer alteren els herois i els monstres de la narrativa fantàstica, propulsant-la cap a terres més enllà dels relats predominants. Marlon James (Jamaica, 1970) és un cas modèlic, i culminant, de la transformació de la darrera fantasia heroica. Va recollir el premi Man Booker gràcies a Una breu història de set assassinats (2014). El seu últim llibre és una victòria sobre els dimonis que castiguen la novel·la d’espasa i bruixeria: infantilisme, superficialitat i tòpic. Lleopard negre, llop vermell s’exhibeix, ben al contrari, com una aventura madurada, fonda i heterodoxa.

'LLEOPARD NEGRE, LLOP VERMELL'

Marlon James

Traducció d’Anna Llisterri

Empúries

792 pàg. 22,90 euros

Al protagonista no l’han circumcidat i això el converteix en un ésser dual, un desviat. És un cul inquiet, sempre en marxa cap on pugui vendre els seus serveis. Té bon nas per rastrejar gent desapareguda. Té una boca d’or. Ell mateix narra l’odissea dels seus treballs, confessant davant d’un inquisidor, perquè l’acusen de la mort d’un nen de qui havia de descobrir el parador.

Com que tot just entrem en un món ultraviolent i ignot, i l’heroi és de naturalesa errant, les primeres pàgines atordeixen el lector. La persistència està recompensada per una novel·la exuberant que vessa pels quatre costats: pel costat dels personatges, la trama, la llengua i la inventiva. No té dracs. No li calen. James ha fantasiat amb l’Àfrica Occidental, la terra dels griots que conten rondalles, d’esperits de tots els pelatges i d’un panteó superpoblat.

L’esplendor d’aquesta mitologia d’inspiració ioruba no s’avergonyeix del penis, del clítoris ni de cap atribut sexual. Hi ha mil mencions a l’anus i al que amb ell es pot fer, i els esments —uns de grollers, d’altres de refinats per via de la poesia i l’homoerotisme— no fan sinó crear riquesa i color, ajustant-se a una cosmovisió crua que James ha planificat a fons i ha sabut construir amb el millor estil.

En el viatge de l’heroi no falta la visita de rigor a l’inframon. Buscant-ne l’entrada vora un riu, paga el peatge cardant amb una bruixa i es guanya el guiatge d’éssers fantàstics. Llegim: “Era la nit que la foscor es menjava la lluna, però els peixos tenien llum a dins. Els peixos tenien cap, braços i pits de dona”. Un autor qualsevol hauria escrit “sirenes” i llestos, fi de la literatura; James opta per la màgia del llenguatge i fa que els peixos es transformin davant dels nostres ulls. És només un exemple en una obra que, entre el mite i la novel·la d’aventures, no para de ramificar-se mentre eixampla el tronc. Hi ha un narrador únic, però tots els personatges hi diuen la seva: en Lleopard, un metamorf relativista; en Tristogo, corcat per la culpa homicida; la Venin, criada per ser immolada, el foraster Mossi... Els diàlegs són d’un enginy i agilitat que ja els voldria el thriller més convuls.

El màrqueting editorial també fa de les seves al nínxol (paraula infausta) de la fantasia èpica. Periòdicament els mestres de la venda volen anunciar el nou Tolkien, o bé la faixa assegura un nou Joc de trons; així atorguen rellevància a Joe Abercrombie, N. K. Jemisin o a Brandon Sanderson, per citar autors que, malgrat ser nius d’idees interessants, justegen quant a categoria literària. Però la contribució de James és veritablement fantàstica. Mereix atencions i elogis perquè satisfà la demanda d’imaginació, alhora que s’esplaia amb un absolut compromís literari.