Laia Aguilar guanya el Pla amb una tèrbola història d’amistat

Les dones llegeixen més a Espanya (67,2% respecte al 56,2% dels homes), les escriptores reclamen una veu pròpia que ja ha saltat caselles de gèneres biològics i l’empoderament femení és galopant en tots els àmbits. També el guardó degà de les lletres espanyoles, el Nadal, que dilluns a la nit a Barcelona, en la seva 76a edició, va apostar pel debut novel·lístic de la poeta madrilenya Ana Merino que amb El mapa de los afectos explora tots els episodis emocionals que s’amaguen en un petit poble dels Estats Units a través de la vida i les relacions de la mestra. L’envit de l’editorial Destino, convocant de la gala literària, es va doblar amb el 52è premi Pla de prosa en català, que també va recaure en una escriptora, la barcelonina Laia Aguilar, en el seu cas debutant en la narrativa per a adults amb Pluja d’estels, en què un episodi del passat remourà els sentiments en un grup d’amics reunits després d’uns anys de distanciament.

El món referencial d’Aguilar (Barcelona, 1976), guanyadora del Pla (i els seus 6.000 euros de dotació), prové més aviat de l’audiovisual i la literatura juvenil. Forjada com a guionista d’algunes de les sèries més carismàtiques de la televisió autonòmica catalana (Ventdelplà, El cor de la ciutat, Infidels i Merlí, entre d'altres), es va estrenar precisament en el món del llibre amb una novel·la a partir d’un personatge juvenil d’una de les sèries, Isona (2006); després van venir Les bruixes de Viladrau (2008), en què va apuntar unes maneres que van triomfar a Wolfgang, premi Carlemany (2016), i Juno (2018). En tots dos casos, la història d’un nen superdotat i la d’un menor tutelat, són “històries d’antiherois, que m’agraden”. Una mica és la naturalesa del grup d’amics a tocar de la quarantena que, cinc anys després d’un tràgic incident, es retroben. Les confidències, els records i els sentiments de tota mena afloren. Com el de Merino, un altre episodi emocional.

També és un episodi emocional el que traça la novel·la d'Ana Merino (Madrid, 1971), l'únic gènere que li quedava per abordar a l'autora, que, potser per la influència del seu entorn familiar (el seu pare és l’escriptor i acadèmic José Maria Merino), es va moure de molt jove en l’escriptura i va publicar aviat, inicialment poesia, amb un debut notable: Preparativos para el viaje (1995), que es va endur el 48è premi Adonáis. És en l’àmbit en què s’ha prodigat més, amb nou títols i algun altre reconeixement (el Fray Luis de León, el 2003, per Juego de niños), però també és significativa la seva producció teatral (Amor: muy frágil, 2013; Salvemos al elefante, 2017) i l'assaig, havent-se centrat en la historieta gràfica (El cómic hispánico, el 2003; Chris Ware. La secuencia circular, el 2005, entre d'altres). Fins ara només tenia una obra de narrativa: El hombre de los dos corazones.

Després de guanyar el premi Adonáis, Merino se’n va anar als Estats Units i, després d’estudiar a diferents universitats, va aterrar a la d’Iowa, on va fundar un màster d’escriptura creativa en espanyol, que va dirigir des del 2011 fins fa tot just dos anys. Potser allà va acumular de manera vital bona part de les històries que nodreixen El mapa de los afectos, que li ha permès guanyar el Nadal i els seus 18.000 euros de dotació; una doble felicitat en només dos mesos després que el seu company Manuel Vilas quedés finalista en l’edició de l’últim premi Planeta.

En la seva primera novel·la, Merino va desgranant les històries que, al llarg de dues dècades, alimenten les relacions amagades dels membres de la petita comunitat d’un poble nord-americà, a través de la veu d'una mestra; unes històries carregades d’amor en el seu sentit més ampli: passió, pèrdua, neguit, revenja, desengany...