Més Rosalies, sisplau

Cada any que passa la llengua dona matèria suficient per omplir pàgines i pantalles, i val a dir que el 2019 ha estat especialment sucós en aquest sentit. No ens han mancat notícies, reflexions i polèmiques al voltant de la situació del català, sigui a causa de la seva salut i de tot el que comporta en l’àmbit públic (política, política lingüística, sociolingüística, etc.), sigui en el que pertoca estrictament a la llengua com a codi (gramàtica, lèxic, ortografia, etc.). I per si no en teníem prou, hem acabat l’any lingüístic amb el debat més descarnat dels darrers trenta anys al voltant de la immersió i el model d’escola a Catalunya.

En l’esfera pública, destaca la publicació al mes de juliol de l’Enquesta d’Usos Lingüístics 2018, el baròmetre més acurat sobre la salut de la llengua catalana que, de la manera més objectiva possible, ha llegat unes dades que tant han permès —com sempre, d’altra banda— rendir-se al cofoisme com aventurar la futura extinció de la llengua. Efectivament, la llengua manté una vitalitat envejable en molts àmbits d’ús, però falla de manera sistemàtica en d’altres i revela les dificultats de cara a un futur marcat pel multilingüisme i per l’accés a continguts de consum cultural a través de plataformes d’abast global, on les llengües petites tenen totes les de perdre. La situació precària del gallec, alertada pel recent informe del Consell d’Europa, hauria de posar en guàrdia els responsables de les polítiques de suport al català.

Tres dones han mostrat uns contrastos curiosos pel que fa a l’ús de la llengua. En primer lloc, Cayetana Álvarez de Toledo. Designada per Pablo Casado candidata del PP per Barcelona, ha fet gala d’ignorància de la llengua catalana tot i optar a ser representant del poble de Catalunya. Era un pas que no havia fet Ciutadans, la candidata dels quals, Inés Arrimadas, lluu un català més que solvent, i que tampoc ha fet Vox, amb un Ignacio Garriga que també parla la llengua d’aquí. En segon lloc, Ada Colau, alcaldessa de Barcelona i protagonista d’uns vídeos en què, amb l’ocurrència d’arribar a un públic més ampli, va decidir obviar la llengua catalana; ni tan sols es va plantejar fer dues versions del mateix vídeo, ni tampoc anar alternant les dues llengües en el mateix clip. Si Álvarez de Toledo va voler demostrar que no cal saber català per fer política a Catalunya, Colau va demostrar que no cal fer-la servir encara que la sàpigues. I en tercer lloc, la Rosalía!, que amb el seu Fucking Money Man ens va ensenyar a tots que la llengua catalana és ben vàlida per fer el que ens sembli (música en el seu cas) i que el seu ús no representa cap mena de fre per a la difusió massiva del missatge. Més Rosalies, sisplau.

Per la seva banda, l’Institut d’Estudis Catalans ha continuat la seva tasca de difusió de la nova gramàtica amb la publicació de la gramàtica essencial (en línia) i de la gramàtica bàsica, amb les quals es completa el capítol de normativització encetat el 2016 amb la nova ortografia i l’esporgada de diacrítics. Però, ai!, paral·lelament, el 2019 ha estat també l’any de la consolidació del corrent crític que, a l’escalf de l’estirabot de les xarxes, ha encimbellat figures com Josep Maria Virgili, tot una estrella de Twitter que des de l’educació i les bones intencions es dedica a difondre un model lingüístic contrari a la normativa i suposadament fonamentat en el català més genuí i com cal. No li han faltat crítics documentats a Virgili, però alguna cosa falla a la comunicació de l’IEC si Virgili acumula més seguidors a Twitter que qualsevol membre de la Secció Filològica (Màrius Serra a banda) i les seves opinions són més seguides i difoses que les de la mateixa presidenta, Maria Teresa Cabré.

I acabem amb el neologisme de l’any, o els neologismes. La preocupació pel planeta i el medi ambient ha fet que per primer cop siguin dos els mots triats per representar l’any: emergència climàtica i animalista. Uns bons exemples de la qüestió que, possiblement, més ha marcat la informació a escala global.