De compres per la Barcelona de fa un segle

Enmig de la voràgine dels àpats nadalencs, les compres de cap d’any i els regals dels Reis hi ha qui prefereix fer un alto en el camí i fer un tomb, calmat, per la Barcelona de fa un segle, per saber què es comprava llavors i quins eren els eixos comercials de la ciutat; una cosa complicada pels canvis urbanístics viscuts des d’aleshores. Però Barcelona, com les grans ciutats, per modernes i cosmopolites que siguin, conserva elements del seu passat que li donen pedigrí i personalitat en un món de franquícies i botigues clonades que venen el mateix aquí que a qualsevol banda del món.

Dissabte, una vintena de persones, tots de Barcelona i la gran majoria adults, van acompanyar Rafa Burgos de Cultruta (amb el suport de Barna Centre i Amics de la Rambla) per alguns dels comerços emblemàtics que encara, per sort, queden a Barcelona, encara que molts perviuen transformats en modernes cadenes de restauració i de roba. Molts altres han tancat davant la pujada abusiva dels lloguers o la jubilació dels seus amos.

És la primera cosa que Burgos explica al grup puntual que l’espera a les 10.30 a la plaça de Sant Jaume, en un moment en què la ciutat es desemmandreix i només s’hi veuen uns quants grups, els dels turistes estrangers. “El 2014 Barcelona va catalogar tots els establiments emblemàtics: 226, la majoria a la Dreta de l’Eixample, el Gòtic i el Raval. Des d'aleshores n'han tancat 31, per la llei Boyer de 1994 que va tenir 20 anys de moratòria. Després pocs han pogut fer front a pujades de 1.000 fins a 7.000 euros mensuals. Sou uns privilegiats, visitarem una botiga que tancarà el 31 de desembre definitivament, després de 200 anys”. Quin privilegi!

Després de visitar per fora la cereria Lluís Codina (Bisbe, 2) transformada en espardenyeria però que conserva el mobiliari, el taller i la màquina de fabricar espelmes de fa 200 anys, el grup entra a una altra, Cereria Subirà (Baixada de la Llibreteria, 7), oberta des de 1761, malgrat que el primer local estava a la zona de la Via Laietana que en construir-se va acabar amb milers de cases i palaus. “La moda de decorar amb espelmes ha ajudat que el negoci pervisqui”, explica Burgos a la porta. Dins el paradís de la cera, enmig d’espelmes amb forma de col de cabdell, hamburguesa, pastís i el clàssic ciri, el guia demana a una de les dependentes que li passi un calaix del taulell: “L'important d'aquestes botigues és que conserven coses com aquesta”. I llegeix: “El 31 de juliol de 1904 va mirar l’amic i dependent d’aquesta casa”.

Per passar el tràngol, a la confiteria del costat La Colmena (plaça de l'Àngel, 12), després de passar per davant d’un aparador ple de merengues, mantecados, tauletes de torró i porcs de massapà, el grup és obsequiat amb caramels de la casa. “Es fan amb la mateixa fórmula des de 1849. No hauran tastat res igual”, etziba Josep Maria Roig, amo de la pastisseria que ja ha superat els 150 anys de vida. A la porta, Burgos davant l’olor intensa a dolç crida l’atenció. “Hi ha elements del patrimoni immaterial que també cal reivindicar”.

El guia acompanya el recorregut amb anècdotes com que el sant que presideix la plaça assenyala amb el dit el frare que li va tallar un dit a Santa Eulàlia quan la traslladaven de Santa Maria del Mar fins a la catedral; i com a la cantonada amb la Via Laietana, la numismàtica Cálico conserva una finestreta per vendre loteria.

La ruta segueix per la que fou botiga de barrets Ferreri (Princesa, 7), avui Arlequí, una casa de màscares en traspàs. Al costat, el Rey de la Magia (Princesa, 11), “la botiga de màgia més antiga d’Espanya”, fundada el 1881; un autèntic temple d’aquest art fins al qual han peregrinat artistes com Joan Brossa.

De tornada a la plaça Sant Jaume el grup segueix pel carrer del Call, amb establiments com Dulcinea, una botiga a l’engròs regentada per asiàtics i amb el nom com l’única cosa que perviu de l’antiga Tipografia Cormellas (Call, 14-16) que apareix a la segona part del Quixot. Just davant, Burgos assenyala un edifici estret en què Gaudí va tenir el seu primer despatx d'arquitecte. Edificis, carrers i cases plenes d’històries per escriure un llibre.

Després de passar per botigues que tan aviat venen collars i braçalets com carcasses per a mòbils s’arriba a la barreteria Obach (Call, 2), amb models que porten a maleir per què no ha tornat la moda de tapar-se el cap. És el carrer paral·lel a la gran avinguda que va ser el carrer Ferran, abans que el passeig de Gràcia entrés a funcionar com l’últim aparador de la burgesia barcelonina. Però en aquest últim no hi ha cap botiga que pugui presumir que hi hagi entrat una emperadriu. És el que pot fer l’antiga llibreria Universal (Ferran, 33), avui una botiga de souvenirs, que el 1893 va visitar Sissí per comprar obres de Shakespeare en francès i anglès.

“Era un dels carrers més elegants d’Europa, amb locals com els d’Anís del Mono i joieries com Masriera o Macià (Ferran, 25), on ara hi ha un Starbucks que conserva alguns elements de la decoració de Puig i Cadafalch, com el terra de mosaic i els sostres amb esgrafiats. Els clients, tots turistes, no se n’adonen fins que el grup entra i no deixa de mirar i assenyalar amunt i avall. La ruta acaba a la Rambla visitant la camiseria Xancó i les seves dependentes atrafegades, potser perquè saben que en unes quantes hores abaixaran la persiana per sempre. Per sort, la ruta de Cultruta la mantindrà en el seu recorregut els propers dies 3 i 11 de gener. Però ja ningú no podrà veure la magnífica caixa enregistradora, digna d’un museu, que presideix aquest establiment bicentenari condemnat a tancar.