L’Albufera de València, paradís i infern

El paradís i l'infern dels ambientòlegs és en un llac situat a 10 quilòmetres al sud de la Ciutat de les Arts i les Ciències. L'Albufera de València és un lloc d'alt valor ambiental i una joia paisatgística, la seva biodiversitat, només en aus, abasta 280 espècies, i actua com un pulmó verd i esmorteïdor d'avingudes torrencials, entre altres serveis ecosistèmics. Però, al mateix temps, presenta tots els impactes que poden degradar un espai natural: contaminació, escassetat d'aigua, caça descontrolada, la pressió de més d'un milió de persones que viuen a les portes d'aquest paratge i un còctel d'interessos humans contraposats.

Más información

La sequera i una gestió poc eficaç ofeguen el parc de l’Albufera

En l'horitzó apareixen, a més, noves amenaces vinculades a l'emergència climàtica: encara menys aigua, pujada del nivell del mar, intrusió salina i el risc que el llac passi de ser embornal de gasos d'efecte hivernacle a emissor, a causa del descens de qualitat de les aigües. Javier Jiménez Romo, un dels principals especialistes al parc natural, ho explica al costat de la riba, en una de les dues reserves del Ministeri de Transició Ecològica que ell gestiona en aquest aiguamoll costaner mediterrani.

Dues dades resumeixen la situació de l'Albufera. El primer: l'entrada d'aigua al llac s'ha reduït a la meitat des dels anys setanta (el 2018 no va arribar a 200 hectòmetres cúbics). L'augment de la població, l'agricultura i la indústria han absorbit totes les aportacions que rebia del riu Túria i bona part de les del Xúquer. I només ara la Confederació Hidrogràfica del Xúquer ha començat a adoptar tímides mesures per corregir-ho: aquest any l'aiguamoll rebrà quatre hectòmetres cúbics procedents del Xúquer, i a partir del 2021, vuit.

La segona dada alarmant és que el nombre d'aus aquàtiques s'ha reduït un 30% des del 2009, segons el cens que elabora l'ONG ornitológica SEU/BirdLife. Fa una dècada s'estimava que n'hi havia 130.000 i el 2019, només 90.000, assenyala Pablo Vera, tècnic de l'organització. Malgrat tot, al parc natural es cacen de mitjana 11.319 ànecs l'any, segons dades oficials, que molts observadors, des de les organitzacions ecologistes a la Fiscalia de Medi Ambient de València, consideren poc fiables en basar-se en declaracions dels caçadors. El president de la Federació de Caça valenciana, Raúl Esteban, no es creu les dades de SEU/BirdLife, i diu que els caçadors començaran elaborar els seus propis censos.

L'aigua de l'Albufera també presenta un greu problema de qualitat. “No hi ha ni 10 centímetres de transparència. Però encara que en el fons hi hagi metalls pesants, la contaminació aquí no és com la que es va produir al Tàmesi o la ria de Bilbao per abocaments tòxics industrials. El color verd de l'Albufera es deu al fet que és plena de fitoplàncton, cosa que implica gairebé els mateixos mals índexs de qualitat ambiental”, afirma el biòleg Jiménez Romo. El procés es diu hipereutrofització i es deu a les quantitats massives de nutrients que des dels anys seixanta ha rebut el llac. Sobretot nitrogen i fòsfor, procedents de la mala depuració de les aigües residuals, d'abocaments industrials i dels fertilitzants químics utilitzats als arrossars, que ocupen 14.500 de les 21.000 hectàrees del parc natural. L'excés d'adob va generar una explosió de fitoplàncton, va tornar l'aigua opaca i va impedir que la llum del sol arribés al fons, cosa que va provocar la mort de les plantes aquàtiques i va desencadenar el desequilibri mediambiental. “Va haver-hi peixos i aus que van desaparèixer, i es va perdre la resistència que les plantes exercien contra les onades, cosa que va iniciar un desgast de les ribes i de les petites illes de l'Albufera”, indica Jiménez Romo.

Els nous sistemes de depuració d'aigües residuals comencen a donar resultats. “Prevèiem arribar al llindar de 90 micrograms per litre de clorofil·la, que és un indicador del grau tròfic de l'aigua, el 2021, i ja estem per sota. Les plantes aquàtiques estan reapareixent a certes zones i hi ha hagut algunes transparències”, afirma Teodoro Estrella, cap de planificació de la Confederació Hidrogràfica del Xúquer.

L'ecòleg Andreu Escrivà creu que la gestió de l'espai ha millorat en els últims anys. Però veu urgent decidir “què volem que sigui l'Albufera”. I hi posa dos exemples. D'una banda, la carretera CV-500, en part una autovia construïda pel franquisme, que travessa el parc natural. La Generalitat vol adequar-la als estàndards ambientals, però s'ha topat amb l'oposició dels residents que prefereixen poder circular ràpid. I, de l'altra, la macroampliació que el Port de València està intentant executar sense una declaració d'impacte ambiental actualitzada (la que disposa és del 2007). L'obra alterarà el corrent marí i agreujarà, adverteix, la perillosa reculada que ja pateixen les platges del parc natural (que formen part de la primera línia de terra que separa el llac del Mediterrani), la qual cosa augmentarà el risc de salinització que planteja el probable augment del nivell del mar per la crisi climàtica.