Una cosa per aprendre de les eleccions britàniques

L'aclaparadora victòria de Boris Johnson en les legislatives del Regne Unit no només és important per les conseqüències que té, la sortida del país de la Unió Europea, sinó pel que pugui ensenyar-nos sobre la forma en què el populisme de dretes utilitza el nacionalisme per conquerir vots entre les classes populars. Cada país és diferent i diferents són també les circumstàncies que en determinen l’evolució política, però el que ens interessa en aquest cas és veure quins patrons de comportament polític poden ser extrapolables a realitats com la nostra.

La primera constatació és que eren unes eleccions generals en les quals es decidien les polítiques econòmiques, ambientals i socials dels propers anys i tanmateix, el resultat ha estat determinat per un únic element: el Brexit. Tant el Partit Laborista com el Liberaldemòcrata han fet un esforç perquè l'agenda social estigués en els debats, i hi ha estat. S'ha discutit molt sobre el futur del National Health Service. Però al final amb prou feines ha comptat. La qüestió és per què tants britànics han decidit donar suport a un líder atrabiliari, que fa trampes i menteix descaradament, i han acabat acceptant un populisme simplista que ho resumeix tot en la idea que una vegada fora d'Europa, recuperat el control de fronteres i lleis, tot serà xauxa al Regne Unit.

Johnson ha sabut aglutinar el vot dels partidaris del Brexit, que li han donat suport per sobre de les seves ideologies, i també de molts electors cansats de la paràlisi política, la qual cosa li ha permès guanyar fins i tot a l'anomenada “muralla vermella”, feu del laborisme des de fa gairebé un segle. La polarització entorn de la sortida de la UE ha permès al vell conservadorisme guanyar vots entre els treballadors i les classes mitjanes depauperades. I la clau ha estat, com en el referèndum de 2016, en l'activació del sentiment nacionalista, que el Tory Party representa més bé que ningú. Com Trump als EUA, Johnson promet tornar al Regne Unit la grandesa perduda.

El que ha passat reflecteix una de les paradoxes del nostre temps: la impotència de la democràcia per defensar-se de discursos falsaris que promouen el populisme patriòtic com a cortina per tapar les veritables contradiccions o conflictes en joc. Gran part del suport al Brexit procedeix d'un malestar de llarg recorregut provocat per la globalització, la degradació de l'Estat del Benestar i l'increment de les desigualtats, agreujat per una cultura de l'individualisme i la competitivitat extrema que el neoliberalisme econòmic va introduir amb tant èxit al Regne Unit a càrrec de Margaret Thatcher.

Ara resulta que el partit responsable de les polítiques que han portat a la degradació dels serveis públics i a la fallida del sistema de beneficis socials implantat pel laborisme a mitjans del segle passat, és el que més es beneficia electoralment del malestar que les seves pròpies polítiques han generat. I com ho aconsegueix? Culpant els altres dels problemes que ells mateixos han provocat. En aquest cas, culpant la Unió Europea. Cada vegada que es planteja per quina raó un model sanitari que va ser exemplar i de referència per a tot el món és ara a punt del col·lapse, o per què el transport públic que Thatcher va privatitzar funciona ara molt pitjor i és molt més car, el dit de Boris Johnson assenyala Europa.

El Laborisme, llastat per una ambigüitat crònica i un líder poc valorat, ha provat de respondre amb mesures que són vistes com receptes del passat i ha perdut la batalla. Massa tard per recuperar la identitat perduda. De fet, el laborisme va començar a perdre la batalla ideològica quan Tony Blair, declarat després per Thatcher com el seu successor més genuí, va abraçar la tercera via d'Anthony Giddens que pretenia renovar el discurs socialdemòcrata i va acabar legitimant l'enfocament neoconservador.

I com ens afecta tot això? El socialisme espanyol, que pateix la mateixa crisi d'identitat que tota la socialdemocràcia, té davant el repte i l'oportunitat d'aplicar polítiques socials i ambientals que entronquin amb l'esperit transformador que un dia va acreditar. L'oportunitat de prioritzar l'agenda social i combatre la precarietat laboral que provoca tantíssim malestar. La recepta del populisme conservador consisteix a assenyalar enemics interiors o exteriors a qui atribuir el malestar social. La polarització que provoca el conflicte català facilita que el discurs públic viri cap al vessant patriòtic i identitari. I en aquest terreny, el populisme de dretes juga amb avantatge. Si vol sobreviure, el socialisme espanyol ha de fugir d'aquest paradigma, que en un estat plurinacional com Espanya, pot portar a una espiral sense fi. No és casualitat que l'altre gran vencedor sigui el Partit Nacional Escocès. Un incentiu més per provar de desactivar el conflicte català.