Peus de plom

Josep Costa és vicepresident del Parlament per Junts per Catalunya, jurista, professor de Teoria Política i representant del carlisme —de Carles Puigdemont— més rocós —no de Miquel Roca. Per posar-ne un exemple recent que justifiqui la meva afirmació, dimarts va assegurar que Catalunya "no té autonomia pròpiament dita. Té, si de cas, competències delegades per l'Estat". O sigui, va liquidar l'Estatut en menys temps del que dura viu un personatge a Joc de trons. Per no parlar dels estira-i-arronses que ha tingut al llarg de la legislatura amb el president del Parlament, Roger Torrent. Que és d'Esquerra, és a dir, un lamentable liquidacionista als ulls d'aquells que pensen com Costa.

Per això, en veure'l sortir avui al Saló de Passos Perduts —mai com en aquests temps aquesta denominació ha estat tan real— per comentar l'assignació del segon grau als presos del procés, temia un exercici més de retòrica èpica contra la vesània del sistema penitenciari.

Doncs no. Va aparèixer un Costa contingut, que lamentava —per descomptat, només faltaria— que no s'apliqués el tercer grau, però sense fer escarafalls, i que deixava en mans dels mateixos presos els pròxims passos a exercir.

No us sorprengueu: aquest Costa amb silenciador era una prova entre moltes altres que l'independentisme institucional aquests dies va amb peus de plom. No oblidem que la classificació dels presos l'ha decidit un organisme que depèn del Departament de Justícia de la Generalitat. És una àrea que està en mans d'Esquerra. Per cert, en el mateix instant en què els partits opinaven davant la premsa, a la sortida de l'hemicicle conversaven molt seriosos la consellera del ram, Ester Capella, amb el líder de facto d'ERC, Pere Aragonès.

Que tots van amb peus de plom ho evidencia també la retirada del ple d'un punt de l'ordre del dia en el qual Junts per Catalunya insistia en l'autodeterminació. Perquè una cosa és que Quim Torra i el portaveu republicà Sergi Sabrià s'hagin llançat indirectes en la sessió de control, i una altra forçar Esquerra a votar una cosa que pugui congelar aquests somriures que despleguen en les fotos els negociadors de la investidura, els tres del PSOE i els tres d'ERC. A canvi del favor, aquests últims cediran un senador als ex/neo/postconvergents perquè puguin formar grup.

Que la reacció dels partits després de l'anunci del segon grau per als presos hagi estat amb el fre posat no pressuposa que en altres àmbits de l'independentisme s'actuarà igual. L'expectativa que Junqueras, Forn, Forcadell i els altres passin el Nadal a la presó pot donar més ales al bloqueig del Camp Nou, el pròxim manament de Tsunami Democràtic. Dic "manament" perquè aquest ens és el més semblant a Déu: se'l segueix per la fe, se'l creu sense veure'l i se li suposa omnisciència. Encara que no sé per què em sorprenc, si Quim Torra va anar a resar pels presos a Montserrat, i el seu últim referent, el teòric de la desobediència civil Paul Engler, dirigeix una fundació catòlica a Los Angeles (USA). Vist així, crec que el president hauria d'acceptar l'oferta per sopar junts la nit de Nadal que li ha fet Alejandro Fernández (PP), un altre cristià reconegut.