“El temps canvia el significat de les paraules”

El cinema, el teatre, el seu barri (Gràcia), els estius al poble i una primera joventut erràtica –l'Uruguai, Cuba, França, Itàlia– han modelat l'obra d'Use Lahoz (Barcelona, 43 anys), escriptor, periodista, professor i amant i defensor de la necessitat de l'ésser humà de veure la vida representada “per sobreviure-la”. Que el món del teatre sigui part fonamental, l'eix, en molts sentits, de la seva última novel·la, Jauja (Destino), no és, doncs, casualitat.

Tot va començar, de fet, en una butaca del Lliure de Gràcia, una nit qualsevol. Estava veient el seu primer Txékhov, El jardí dels cirerers. Anna Lizaran interpretava Liubov Andréievna, la propietària de la finca. “No he vist mai ningú dir adeu com ella”, recorda l'escriptor. Alguna cosa se li va disparar a la ment després d'aquell adeu. Va intentar recuperar aquella sensació anant a veure més Txékhov, un rere l'altre. Però allò, el que fos, no va tornar mai.

“Una novel·la no comença quan escrius la primera paraula, una novel·la comença sempre molt abans”, diu. Jauja va començar aquella nit. Potser per això, de manera conscient o inconscient, quan comença, María Broto, la filla del protagonista, està interpretant precisament El jardí dels cirerers al Lliure. A la sortida, l'espera un home que no coneix de res. Ella és una actriu relativament famosa, esquiva. Com diu Lahoz, “cau malament”. És massa egoista. Per moments, insuportable. Accedeix a escoltar el paio perquè li parla d'una època en què la vida encara no feia mal. En la qual, per a ella, tot era xauxa. Quan vivia al poble, Valdecádiar, amb el seu pare. L'home li diu que el seu pare ha mort. Que si ella ho vol, la porta a l'enterrament. I ella, que mai ha pogut perdonar el seu pare pel que li va fer, li diu que sí.

Així comença la història en dos temps –el passat, i el viatge de 48 hores en el present– que conté la novel·la, un puzle, per a Lahoz, fet, com les obres de Txékhov, “d'impressions”. Impressions, detalls, que són com peces desordenades que el lector, a mesura que avança, ordena. Més aviat, troba i col·loca en el lloc que li correspon. Una mica com li passa a la protagonista amb tot el que desconeix del seu pare. Un iceberg del qual amb prou feines ha albirat una petita part. La María es va despertar un dia a Valdecádiar, va passar una infantesa “atàvica”, feliç, sense ser conscient que el seu pare fugia d'alguna cosa, de la pobresa, sobretot, però també d'alguna cosa més, i després va tornar a Barcelona, amb ell, fugint, també, d'una falsa acusació, i qui sap si d'alguna altra cosa, i llavors, en algun moment, va descobrir el que mai voldria haver descobert, i es va negar a perdonar-lo. Lahoz el compadeix. És un dia plujós de desembre a Gràcia.

“El Teodoro és un personatge fascinant. Tot el que té, ho dona. És alhora un pare i una mare. Estima la María amb bogeria, però quan hi ha la topada entre ells és conscient que la cosa ja no té remei. Que l'ha perdut. La seva és una història d'amor. Una història d'amor desgraciada entre un pare i una filla”, diu Lahoz. També és una història de perdons. “Dels perdons pendents”, assenyala. Perquè “a certa edat, el perdó no es demana com es demana una copa en una festa amb barra lliure”. El Teodoro ho ha perdonat tot, La María és incapaç de perdonar, i per això no han pogut reconciliar-se i ara ell és mort. “És una novel·la també sobre aquesta no reconciliació, sobre tot el dolor que causa. La María i al Teodoro no han arribat a temps de reconciliar-se, però no només ells, altres personatges de la novel·la tampoc”, assegura. Pensant en el personatge de la María i el que el futur li oferia, Lahoz invoca Luis Cernuda i el vers del seu poema Adolescente fui en el qual s'anhela l'època en què “era la ignorancia mi sombra”.

El llenguatge és també fonamental en la història. Com ho són les maneres. La vida al poble. “Les relacions humanes no eren iguals al poble. Volia escriure sobre com s'estima, com es menja, com es beu, com es cuida al poble. Necessitava tornar a aquesta xauxa fundacional, a la vida sense artificis”, diu l'escriptor. Amb aquest viatge al passat també volia demostrar de quina manera el que diem no significa el mateix. “El temps canvia el significat de les paraules”, diu Lahoz. Un exemple. Per al pare de la María, xauxa eren els diners, l'abundància, era Rússia, el lloc en el qual tot era xauxa perquè no existien rics ni pobres, perquè tots tenien dret a tot. Per a la María, xauxa és la vida abans dels diners, la vida al poble, l'amor pur i ancestral per les petites coses. Així, el llenguatge és també un ens orgànic que es va deformant, reconstruint, amb el temps, que va, en realitat, adaptant-se al que el temps, i cadascú, li demana. Però ve de molt lluny. “Com diria Kierkegaard, la vida es viu cap endavant però s'entén cap enrere”, assegura.