_
_
_
_
columna
Artículos estrictamente de opinión que responden al estilo propio del autor. Estos textos de opinión han de basarse en datos verificados y ser respetuosos con las personas aunque se critiquen sus actos. Todas las columnas de opinión de personas ajenas a la Redacción de EL PAÍS llevarán, tras la última línea, un pie de autor —por conocido que éste sea— donde se indique el cargo, título, militancia política (en su caso) u ocupación principal, o la que esté o estuvo relacionada con el tema abordado

Filosofia

‘Merlí: Sapere Aude’ gira a l'entorn de dos eixos: la divulgació d'alguns conceptes filosòfics i les relacions sentimentals, pel que sembla molt més complexes

Ángel S. Harguindey

La seqüela de les tres temporades de Merlí –la sèrie d'èxit d'Héctor Lozano que va programar TV3–, Merlí: Sapere Aude, amb vuit capítols que es poden veure ara a Movistar, gira al voltant de dos eixos: la divulgació d'alguns conceptes filosòfics i les relacions sentimentals, pel que sembla molt més complexes.

Cernuda va publicar el seu poemari La realidad y el deseo el 1936. Vuitanta anys llargs més tard, es comprova la diferència entre l'una i l'altre. Carlos Cuevas, el protagonista de la sèrie, explica: “Abans abordàvem Kant i només en tocàvem una branqueta; ara podem tractar què pensava Schopenhauer, Lucreci o Zygmunt Bauman”. Aquest seria, naturalment, el desig. La realitat és tota una altra: la cota màxima de popularitat a les xarxes socials de la sèrie, el que es coneix com a trending topic, va ser la seqüència en què el protagonista, amb un cos al qual tot sembla indicar que li ha dedicat més hores al gimnàs que la seva ment a les classes d'ètica, es capbussa despullat en una piscina.

En qualsevol cas, Merlí: Sapere Aude no deixa de ser una anomalia en la ficció televisiva. Rodada molt correctament per Menna Fité en escenaris com la Universitat de Barcelona, el barri Gòtic, el Raval i la platja de Barcelona, ens mostra una ciutat sense Waterloo, amb una gent que viu i sobreviu sense parlar del procés i amb una evident proclivitat a complicar-se amb el que Ciorán va definir com “la unió de dues baves”, l'amor. Són anades i vingudes de parelles de tota condició i gènere, puntuades per una correcta divulgació filosòfica, uns diàlegs que de vegades freguen la pedanteria, però que no distancien l'espectador, ansiós, naturalment, per aconseguir més trending topics amb la contemplació de carn juvenil.

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo

¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?

Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.

¿Por qué estás viendo esto?

Flecha

Tu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.

Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.

En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.

Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.

Más información

Arxivat A

Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
Recomendaciones EL PAÍS
_
_