Gabriel Jackson i els seus anys barcelonins

Aquest dimarts fa exactament un mes de la mort de l’historiador Gabriel Jackson. Nascut el 1921, ja havia fet els 98 anys i, com és natural, la seva salut aquests darrers anys era molt precària. Entre el 1983 i el 2010 va viure a Barcelona, en un pis de la tranquil·la zona del Putxet: entre 26 i 27 anys entre nosaltres, amb estades anuals als Estats Units, on havia nascut i d’on era ciutadà, tot i que el 2005 va obtenir també la nacionalitat espanyola.

Però els anys de Barcelona van ser molt importants en la seva obra perquè, segons em va explicar, a la Universitat de Califòrnia, a San Diego, l’aclaparaven el treball burocràtic (aquí també en sabem, de tot això) en detriment de l’acadèmic, és a dir, l’estudi, la recerca i l’escriptura. Amb la jubilació va decidir, doncs, canviar d’aires i escollir Barcelona.

Hauria estat lògic que a la nostra ciutat, especialment a la universitat i específicament en l’àmbit dels historiadors, s’hagués aprofitat l’oportunitat de tenir entre nosaltres Gabriel Jackson. Però, salvant algunes excepcions (per descomptat, Pelai Pagès n’és una), no va ser així. Jackson va ser ignorat per l’acadèmia, pels cercles intel·lectuals i per les autoritats autonòmiques i locals.

Excepte un grup d’amics personals que l’estimaven molt, entre els quals hi havia algun veí d’escala que no tenia res a veure amb el món intel·lectual barceloní i que en tenia cura pel simple fet que es tractava d’un ésser humà, excepcional i entranyable; excepte els seus editors; excepte l’Associació per la Tolerància, en especial Marita Rodríguez i Antonio Roig, que el convidaven periòdicament a sopar a casa seva, a Sant Cugat; en els seus últims anys d’estada a Barcelona també va participar en un acte públic de Ciutadans perquè, per contrarestar el mite, va explicar la veritat històrica de l’11 de setembre del 1714. Amb aquestes excepcions i potser alguna més, el Gabriel va passar 26 anys a Barcelona sense que ningú li fes cas.

La modèstia era part essencial de la seva personalitat i aquest aïllament no li importava gens, era la cultura barcelonina la que en sortia perdent, i em temo que el seu no és l’únic cas. No puc provar-ho però sempre he pensat que aquesta situació era pel fet que Gabriel Jackson era un home d’esquerres influït per l’època Roosevelt, els feixismes i la Guerra Civil espanyola, un típic liberal nord-americà, és a dir, un socialdemòcrata de l’estil de Wright Mills, Galbraith, Schlesinger o Rawls, però no era un nacionalista i sempre va rebutjar, en nom de la democràcia i els valors de l’esquerra, les posicions del nacionalisme català, prenent actituds públiques clarament en contra seva, com, per exemple, signant els manifestos de Babel de finals dels noranta.

La modèstia era part essencial de la seva personalitat i aquest aïllament no li importava gens, era la cultura barcelonina la que en sortia perdent

Hi ha una anècdota que explicava sempre. Cap a finals dels anys vuitanta, Jordi Pujol el va voler conèixer per parlar de Catalunya i el va convidar al seu despatx del Palau de la Generalitat. L’historiador, com és natural, pensava que era una conversa entre dos i desgranava les seves opinions al fil del que deia Pujol, que, progressivament, s’anava irritant en comprovar les discrepàncies mútues. Va arribar un moment, malgrat tot, en què el president, ja fart, li va etzibar amb duresa: “Escolti, Jackson, jo no l’he fet venir perquè vostè m’expliqui què és Catalunya, sinó perquè jo li digui què és Catalunya”. El Gabriel, home educat i prudent, en comprovar les formes dialogants del seu interlocutor va decidir callar i, per descomptat, no el va tornar a visitar mai més.

Jackson era un racionalista amb els valors polítics propis de la Il·lustració, la llibertat i la igualtat, per això era liberal i demòcrata, per això era moderat i socialista, preocupat sempre per la justícia i pels drets de les persones. No li agradaven els tons estridents, sinó els argumentatius. A més, escrivia perquè l’entenguessin, cosa que no és freqüent entre els acadèmics. Ho va demostrar sobradament a les pàgines d’EL PAÍS, on va col·laborar regularment durant anys.

Acceptava el risc d’opinar, les seves opinions eren sempre compromeses però estaven molt meditades, basades en moltes lectures i una gran experiència. Dir que era només un historiador no és exacte, és parcial: també era un assagista. Memoria de un historiador, una reflexió sobre les seves lectures i experiències, és un llibre extraordinari. Per últim, no es podia ser més bona persona que Gabriel Jackson. En això coincidiran tots els que l’han conegut.