“Espanya ha de riure’s més de si mateixa”

Xavier Melero (Barcelona, 1958) ens rep al seu despatx de l'avinguda Diagonal, encara que aviat deixarà de ser-ho. La febre especulativa —se'n va després que li hagin comunicat que li doblarien el preu del lloguer— no perdona l'advocat, que, a contracor (o això diu), es va convertir en estrella del judici del procés. Melero presenta aquest dilluns a Barcelona el seu llibre L’encàrrec (Grup 62), que efectivament va ser un encàrrec editorial de la mateixa manera que la defensa de l'exconseller d'Interior, Joaquim Forn, va ser un encàrrec de l'antiga Convergència, de la qual ha estat penalista de capçalera en els últims anys. El llibre és una crònica del judici, però també són les memòries d'un advocat a la recerca d'una sortida per al seu client i fins i tot una reflexió crítica sobre l'Espanya d'avui i d'ahir.

Pregunta. Defensa que el judici va ser just però la sentència, injusta. No és contradictori?

Resposta. No, perquè el judici és un artefacte processal. La prova es va practicar correctament, tothom hi va intervenir... Hi va haver petits incidents, com passa a tots els judicis. La sentència, en canvi, és una creació narrativa i jurídica: els jutges, al seu laberint, narren i intenten aplicar el dret. Els paràmetres de valoració varien.

P. En el judici va destacar per la seva defensa tècnica i no política, però tampoc no sembla que hagi servit.

R. Quan creus que podies guanyar i tens una sentència com la del Suprem, has de fer examen de consciència i preguntar-te què has fet malament. Sense vanitat, crec que vaig plantejar el judici que havia de plantejar. I que les proves vistes en el judici havien de portar a una conclusió diferent.

P. Creu que van servir d'alguna cosa aquestes proves analitzades a la sala?

R. La sentència ha posat en evidència la inutilitat de la prova. De fet, els magistrats no han gosat recórrer, com a mitjà de prova, a les declaracions dels policies.

P. Al llibre assegura que no cal que hi hagi afinitat ideològica amb el client per defensar-lo.

R. La posició moral que ha de tenir un advocat davant d'aquest o qualsevol altre judici és defensar de la millor manera possible els interessos del seu client. Afecti això com afecti la història, que és responsabilitat d'altres persones.

P. Hem assistit, com es diu, a un judici històric?

R. Probablement sí. Però la història només demostra que va passar el que va passar. A més a més, ser testimoni de la història i en certa mesura protagonista pot arribar a ser molt avorrit.

P. Quin va ser el pitjor moment dels quatre mesos de vista?

R. La declaració de Pérez de los Cobos [el coronel de la Guàrdia Civil que va coordinar el dispositiu del referèndum de l'1-O]. Creia que calia fer-li una o dues preguntes i al final em vaig deixar portar pel que volien els altres.

P. L’encàrrec reivindica una certa Espanya que, en el passat, va saber conviure. Va existir o és fruit de la nostàlgia?

R. Alguna cosa ha de tenir de construcció teòrica, perquè em refereixo a l'Espanya de la meva joventut i hom acostuma a recordar amb afecte el que viu de jove. És veritat que també es produïen fets polítics greus i una gran polarització en algunes qüestions. Però no recordo que l'eix nacional fos un punt de divisió entre nosaltres. Espanya es pren ara massa seriosament, s'ha de riure més de si mateixa. Cal més sentit de l'humor.

P. L'Espanya plural de l'expresident Zapatero ja no és sexi?

R. És curiós com, amb el pas del temps, Zapatero apareix ara com un gran estadista.

P. Sobre allò de prendre's seriosament, el president Quim Torra ha dit que per aconseguir la independència calen sacrificis.

R. Conec la seva obra escrita i em sembla un personatge més complex del que apareix als titulars. En tot cas, li diria que, si cal sacrificar-se, endavant, ell primer.