L’ànima de l’ensaïmada

L'ensaïmada, tan evident i central, sovint pot resultar com una nosa, insulsa, crua o amb massa saïm fred al cul. En les readaptacions atrevides —farciments de coloraines i massa bocins rars damunt–, fracassa. Però el mal ve per la mala mà que té pressa en la creació estirant-la i cordant-la, la maduració i cocció, tan complexes.

Malgrat tot, amb la inèrcia del desig de la memòria i els costums, la gran espiral segellada continua present, inevitable i simbòlica. Concreta la representació de la festa comunal i marca la síntesi de la ruta del discurs i pensament circulars d'alguns nadius.

Resisteix a les imitacions industrials i a les creacions continentals benintencionades. Sobretot milita digna i emotiva, transoceànica, a les mans d'emigrants en quarta o cinquena generació d'arrelament. A Amèrica i Mallorca les elaboracions domèstiques, particulars, són exercicis per a l'arxiu de glòries de la història, esdevenen troballes insòlites, les darreres mans sàvies i pacients.

L'amenaça, el perill de l'extinció de l'ensaïmada popular i selecta, petita, individual o col·lectiva de celebració coral, ve en el desordre i amb el tancament de tants de forns artesans i pastisseries tradicionals, populars, de barri o d’anomenada, a la capital i als pobles. Sorgeixen alguns invents de cert vertigen. No val tot. La vindicació d'una suposada entitat original, no pot fer-se contra la lògica i coherència de la massa, la pasta i pastís illenc, d’arrels pròpies i mesclades de lluny.

Regal i souvenir, viatgera i ambaixadora, les seves caixes protectores, al pas, en aeroports, en delaten l'origen i la destinació. Ensaïmada de companyia per a illencs, obsequi per a coneixedors i targeta de presentació, com els siurells i les sobrassades.

El pintor Joan Miró va accedir a París al ja famós Pablo Picasso, el 1920, amb una ensaïmada que li va donar la mare d'aquest, Maria Picasso, que era l'amiga de la mare de Miró, la mallorquina Dolors Ferrà. Però Miró va trobar tancat el taller de Picasso; hi va tornar un parell de vegades i, al final, quan el va rebre, l'ensaïmada estava seca, era una pedra. (Es recicla a trossos en greixonera dolça i es planxa en calent, amb un pes a sobre, volta i volta, sense cremar-la, se’n fan trinxes per a mullar).

La cua fina i cruixent de la pasta fullada o l’inflat, gran i esponjós, tallades diferents, saboroses i grasses sempre, són les fites de l'espiral que és el vertigen, equilibri, turbant i cua de dimoni. L'ensaïmada, sigui com fos el seu origen, és com la sobrassada i els siurells de Mallorca, o insular, són propis, autòctons, mesclats, després de segles d'extensa i constant elaboració i consum local.

Hi ha algun mallorquí solitari, fadrí, que entén d'ocells i d’empelts que té “la dolça i tendra ànima de l'ensaïmada”. És algú endurit que no plora als enterraments, que ni s'abraça ni besa amb els altres per qualsevol motiu, que a penes somriu, que entén l'amistat com un bé escàs. El publicista i escriptor Ildefons García-Serena, aragonès, barceloní, mig illenc per militància, retrata així, càlid, Miquel Cuco, el seu amic, en la seva rellevant novel·la El fill del doctor (Vegueta) que travessa un segle amb les aventures de quatre generacions entre dos continents. El llibre, un relat entre tants d’altres, internacional, és una síntesi finalista, testimonial.

Existeix dispersa una generació de penúltims mallorquins, gent que avança cap al no-res al mateix temps que s'esvaeix l'illa que va ser el país comú, ordenat i sencer. Aquestes persones generalment s'expliquen en els seus silencis però coneixen la realitat pels seus noms i les llegendes ocultes de gairebé tot i de tots.

Als seus ulls hi ha les mirades de la pell de Mallorca, la biografia del paisatge i del foravila ja en derrota, els seus records es basen en els detalls d’algunes desfetes, dels seus absents, la seva taula habitual, tradicional, materna, austera i exquisida.

Els darrers testimonis conviuen segons el calendari de la vida natural i les collites del passat i els ametllers i figueres que sembrà i s’han mort de malaltia, assecats. Pocs van tenir relació habitual amb la mar i, és clar, adverteixen les jugades de les figures, els extratips locals, fantasmes que volen enganar. Intueixen les rutes dels núvols de les pluges i com rolen els vents, els dies fugissers.

Van superar grans crisis, de la fam, la fil·loxera de la vinya, la grip de 1918; els seus parents van emigrar, van fugir. Ells van ser nins i nines víctimes, que van patir la desolació d’una guerra, dècades de dictadura amb Franco i la negritud còmplice autoritària de molts de capellans i monges.

Aquests nadius penúltims testimonis del ‘paradís’ mallorquí —gran tòpic confegit pels literats i pintors que van venir de fora—, han transitat per la societat austera de l'autoconsum, sense llibertat, llum, neveres, mòbils, televisions, cotxes, avions arreu i Internet. Procedeixen d’una vida dura igual que en l'Edat mitjana, per a ells l'ensaïmada representava un esdeveniment, era una festa esporàdica. I han entrat en el segle XXI amb el vertigen de l'opulència aparent i l'ensaïmada vulgaritzada mentre quasi tot s’esbuca, la natura i la naturalesa de les coses.