Teatre per conjurar la mort al Temporada Alta

La mort —o com enfrontar-s’hi— és un tema recurrent en la història del teatre, amb cims com Hamlet de Shakespeare, al qual continuen donant voltes els autors d'avui. Dues mostres radicalment diferents de com l'aborden els creadors contemporanis han pogut veure's els últims dies al festival Temporada Alta: els nous espectacles d'Àlex Rigola i Angélica Liddell se situen en extrems oposats, entre l'acceptació serena i la rabiosa negació, la pena sostinguda i l'udol esquinçat. Tots dos, això sí, desbordants d'amor i dolor. Cada un a la seva manera, no van deixar indiferent el públic.

“Aquest país no descobert que no permet tornar de les seves fronteres cap dels seus viatgers”. És un vers del famós monòleg Ser o no ser de Hamlet i és també el títol de l'espectacle de Rigola. Els protagonistes són dues persones reals, Josep Pujol i Alba Pujol, pare i filla, que dialoguen sobre la mort. A l'escenari només hi ha la filla, ja que el pare va morir el 22 d'octubre passat a causa d’un càncer de pulmó amb 63 anys. El que els espectadors senten són extractes de les converses que van tenir en els últims mesos mentre ell se sotmetia a quimioteràpia. L’interpreta (o més aviat es transfigura) l'actor Pep Cruz.

Tot el que passa a l'escenari és veritat. No només en el sentit que els diàlegs són transcripcions exactes de les converses originals, les mateixes paraules que tots dos es van dir de manera espontània, sinó també, perquè en ser pronunciades de nou desperten en la filla un torrent d'emocions. I també, per translació, en els espectadors: qui no ha viscut o tem viure això mateix? Es compleix amb escreix la màxima que allò particular és universal.

No és teatre documental corrent el que serveix aquí Rigola. És un format singular, nascut durant el procés de creació de la peça, del desig d'acoblar de manera exacta forma i contingut. No podria haver-se fet de cap altra manera, ja que neix de la relació d'aquesta filla i aquest pare concrets. Josep Pujol, doctor en Economia i catedràtic en Història i Institucions Econòmiques, investigador en història agrària, fumador, adorava l'illa d'El Hierro, no li agradaven els bancs i va demanar que servissin macarrons en el seu funeral. Alba Pujol, actriu, dramaturga, estava preparant amb Rigola una nova obra teatral sobre la mort i de sobte va sorgir la idea de gravar converses amb el seu pare quan sabia que li quedava poc temps de vida, xerrades sobre la feina, l'amor, la família, els fills, l'amistat, l'existencialisme, la societat i, per descomptat, la por de la mort. Va sortir un material tan ric que no va caldre res més per muntar l'espectacle. L'obra arribarà a finals de gener a la Sala Beckett de Barcelona després d'estrenar-se la setmana passada al Temporada Alta.

Amb el mateix tema, però des d'un punt de partida contrari, Angélica Liddell va presentar a Girona la seva última obra, Una costilla sobre la mesa. El dolor per la mort de la seva mare convertit en deliri, un viatge sòrdid al centre del sofriment i de la bogeria de l'alzheimer, basat en aquesta poesia fosca que brota sempre d'aquesta creadora, amb aquests monòlegs viscerals que tira com si fossin bombes al pati de butaques. L'acompanya en aquest viatge el cantaor El Niño de Elche amb una tonada popular portada al paroxisme.

Rituals ancestrals

En aquesta obra, tanmateix, Liddell no dispara cap al públic, sinó cap a si mateixa, com un acte d'expiació. “Avui m'alegro de no haver-te assassinat, mama. Poder acomiadar-te sense odi és el veritable miracle”, diu. L'espectacle està carregat de referències i iconografies d'Extremadura, d'on era la mare, com els famosos empalaos de Valverde de la Vera, aquells penitents que surten per Setmana Santa amb els braços creuats lligats a un pal. Liddell s'empala en directe sense escatimar ni un segon del ritual.

En paral·lel als treballs de Rigola i Liddell es va poder veure a Girona una tercera obra que s'apropa també molt a la mort: o més aviat, a la intersecció entre la vida i la mort. Una instal·lació sonora del duo Cabosanroque que recrea els exorcismes en els quals el poeta Jacint Verdaguer va participar a Barcelona entre 1890 i 1893. Sons com vinguts del més enllà, cadenes que es mouen, un concert de percussió d'una fantasmagòrica banda de flotadors gegants amb formes d'animals, El Niño de Elche (un altre cop) cantant, fragmentat en diferents pantalles de vídeo, i un holograma espectral de la bailaora Rocío Molina.