Raó de l’àngel

Tot reprenent un tema d’Eurípides, Giorgos Seferis va escriure un poema que relatava com Helena d’Esparta no havia arribat mai a fugir amb Paris i, per contra, s’havia refugiat a Egipte mentre a la ciutat de Troia hi arribava tan sols “una túnica buida”. Els aqueus, doncs, havien lluitat per un fantasma. Els homes, en general, resol Seferis, s’han barallat sempre per fantasmes. El poema en qüestió comença amb una evocació: “Els rossinyols no et deixen dormir, a Platres”.

Platres és un poble de Xipre, situat al vessant sud de les muntanyes de Troodos. Amb una colla de poetes, l’estiu del 2016, durant una gira per l’illa, vam fer-hi nit, allotjats en un hotel de regust alpí, el New Helvetia. Aquell sojorn va esdevenir el clímax del tour: portàvem uns quants dies junts, ens havíem començat a fer amics i havíem anat acostumant-nos plegats al sequeral i la xafogor del juliol a l’illa més oriental del Mediterrani, quan, de cop, ens vam trobar frescament voltats d’un bosc exuberant d’alta muntanya, renovats per fora i preparats per obrir el cor i desfogar-nos. Els rossinyols no et deixen dormir, a Platres.

L’endemà d’una vetllada de confidències, vam anar a dinar just al costat del poble, al restaurant Psilo Dendro, que té la seva pròpia granja de truites de riu, i vam menjar-hi peix d’aigua dolça i vam beure-hi cafè xipriota, fet que implica una llarga cerimònia: des de la molta i la maniobra per carregar l’atuell (una cassoleta especial anomenada briki), passant per la cocció (amb sucre i tot retirant la cafetereta del foc just en trencar el bull), fins al servei (el cafè s’aboca sense filtrar) i la ingestió, tan pausada que pot arribar a allargar-se més d’una hora. La tradició mana que, quan hom s’acaba el cafè, ha de girar la tassa de cap per avall i esperar que el solatge s’assequi. Aleshores, les formes que deixa el marro dins la xicra serviran perquè algú amb qualitats de vident o amb un mínim entrenament en la matèria interpretativa pugui dir-te la fortuna. Els rossinyols no et deixen dormir, a Platres.

La poetessa Lily Michaelides va analitzar les formes dels sediments del meu cafè i va dirimir el següent: jo vivia sota l’empara d’una presència que vetllava constantment per mi, una ombra protectora molt evident en els dibuixos del pòsit. I jo m’ho vaig creure, des de la infantilitat de sentir la seguretat d’una força que es podia personificar en alguna mena de presència propera, o en virtut de l’amor incondicional d’una extensa corrua d’avantpassats custodis, i, pres del pleroma, vaig confiar en l’existència d’uns éssers espirituals, personals i lliures, que hi eren per fer-nos feliços i guardar-nos en els camins. Els rossinyols no et deixen dormir, a Platres.