Torra i la solitud de la dona del megàfon

La Núria té vocació de líder de masses o, com a mínim, de speaker. Però la seva vocació supera al seu èxit. “Ja veus que no em fan gaire cas...”, lamenta la dona, veïna del barri de Sant Andreu de Barcelona, que acudeix a la concentració en protesta pel judici a Quim Torra amb un megàfon a la mà que no deixa d'utilitzar. “Forn i Sánchez, llibertat!”, “Josep… Rull...”, diu, i espera de nou el crit de “llibertat”, que arriba tènue i llunyà. Però la Núria no s'arronsa. “Joves d'Alsatsu”, “joves de Sabadell”, CDR”, “presos polítics”, “preses polítiques”, “political prisoners” (aquest últim genera alguna rialla).

“No suporto aquesta dona. Com hagi d'estar tot el matí aquí amb l'altaveu...”, protesta, a pocs metres, un home que decideix allunyar-se amb el seu grup a un altre costat del passeig de Lluís Companys. La Núria roman asseguda sota els majestuosos fanals del passeig, esperant l'arribada de Torra. “És una injustícia. Els han posat una condemna més llarga que si haguessin violat una dona”, diu sobre la sentència als líders independentistes del procés malgrat que la pregunta era sobre el judici per desobediència. Però abans de continuar parlant, pregunta:

- D'on ets?

- De Barcelona.

- No, em refereixo de quin mitjà.

- D'El País.

- Ah. Ups. Bé…

"Aquest judici és ridícul”, accedeix a seguir parlant la Núria. “El jutgen per haver posat un llaç. La sentència està escrita. A qualsevol que estigui a la presidència de la Generalitat el perseguiran. I a més els canvien el nom”, diu en al·lusió a certs mitjans de comunicació que afegeixen un accent al cognom del president (Torrá) o que porten a la primera síl·laba l'accent d'Artur Mas, com si fos anglosaxó.

Montserrat Pagès també opina que el judici és “una burla” als catalans. I, tot i que rebutja les polítiques de govern de Torra –siguin quines siguin–, diu que és el “president de tots” i que tots han de donar-li suport. “L'era Montilla a mi no em representava i era el meu president igual. Sembla que ningú doni suport a Torra”, diu Pagès, lamentant l'escàs poder de convocatòria que el judici al president ha generat. Certament no és el procés, ni afronta penes de presó. Però el procés podria conduir a la seva inhabilitació.

Pagès deixa la conversa quan l'advocat de Torra, Gonzalo Boye, irromp pel passadís habilitat per accedir al Tribunal Superior de Justícia de Catalunya (TSJC) entre crits d'ànim. Dempeus, davant de la porta d'entrada, Boye grava els concentrats cantant Els segadors. Poc després Torra creua l'Arc de Triomf, però no hi ha prou gent –amb prou feines 500 a tota la concentració– per cobrir tot el trajecte fins a la porta del TSJC, de manera que els ciutadans es van desplaçant al compàs del president, que arriba flanquejat per la seva dona i per tot el Govern. Res a veure amb la protesta massiva que va generar, per exemple, el judici contra Mas, també per desobediència, per haver organitzat la consulta del 9 de novembre del 2014.

La Núria segueix al seu, però li apareix competència. Hi ha qui arrenca de manera espontània a cantar (“fora, fora, fora la justícia espanyola”, tot un clàssic) i qui ho fa de forma organitzada, com un petit cor que converteix el passeig en una sagristia que canta per la llibertat dels polítics i per la fi de “l'exili”. També hi ha qui, a plens pulmons, arrossega més persones a la cridòria que la Núria. Però la dona no es rendeix. Prova amb una mica més original (“El Llarena / a la trena” i el mateix amb Marchena) i cerca que, darrere de cada càntic seu, ressoni amb força la paraula “llibertat”. De vegades se li'n va una mica de les mans. “Poble del Kurdistan…” I un silenci espès s'eleva sobre el passeig.