La gran clarificació

Hi ha explicacions que a primera vista poden semblar batalles del passat, però no ho són. Vet aquí una. El 1979, immediatament després de les primeres eleccions municipals després dels quaranta anys de dictadura franquista, els socialistes de Felipe González i els comunistes de Santiago Carrillo van segellar un pacte que va donar al PSOE les alcaldies d'una gran quantitat de municipis, inclosos Madrid, Barcelona, València, Sevilla i Saragossa, per citar-ne només alguns dels més poblats. Els comunistes van guanyar l'alcaldia de Còrdova i van entrar als equips de govern de molts ajuntaments i diputacions. L'esquerra tocava poder.

Aquell pacte es va negociar i va firmar en un no res després de les eleccions locals del 3 d'abril perquè les dues parts sabien molt bé el que volien: escombrar el franquisme del poder local, barrar el pas a la dreta. El PSOE va fonamentar sobre aquella base la seva etapa institucional, que tant li ha durat. Les esquerres van aconseguir sobre aquell acord debilitar el poder institucional d'unes dretes sòlidament ancorades en tots els ajuntaments i diputacions. En tots. Els havien governat en exclusiva durant quatre dècades després de liquidar entre 1936 i 1939 els alcaldes republicans de l'expeditiva forma que mostra Alejandro Amenábar a la pel·lícula Mientras dure la guerra.

Ciutadans ha perdut la credibilitat com a partit centrista, moderat i no nacionalista

En els pactes de 1979 hi va haver algunes variants. A Catalunya, va participar el nacionalisme català de Jordi Pujol, és a dir, la dreta democràtica, a més del PSC, el PSUC i ERC. L'existència a Catalunya i el País Basc d'una dreta democràtica era una excepció a l'Espanya de la postdictadura. La dreta havia estat franquista i ara era a l'acabada de crear UCD d'Adolfo Suárez i a l'Aliança Popular de Manuel Fraga. A Catalunya i Euskadi també, és clar, però allà menys perquè una part d’aquesta es mantenia des de principis del segle XX en el catalanisme i el basquisme que el 1975 va emergir de les catacumbes juntament amb l'esquerra al front antifranquista i democràtic que va negociar la Transició.

El preacord de dimarts passat entre Pedro Sánchez i Pablo Iglesias obeeix a la mateixa lògica que el pacte de 1979 entre González i Corriola. La situació és molt diferent, és clar, i ara no es tracta d'aconseguir el poder local sinó que les esquerres formin un govern d'Espanya de l'única manera que poden fer-ho, atesa l'aritmètica parlamentària, és a dir, mitjançant una coalició entre els socialistes i Unides Podem. No n'hi ha cap altra. Les urgències són les mateixes que fa quaranta anys: frenar les dretes i fer-ho abans que puguin maniobrar per mantenir-se en el poder, en aquest cas, el Govern i l'Administració General de l'Estat.

Aquesta capacitat de maniobra no s'ha de desdenyar. Se serveix de les seves fortes posicions a l'esfera econòmica i a l'univers mediàtic. S'hi afegeix el que actualment es denomina foc amic. És a dir, la capacitat de maniobra dels sectors afins però oposats al fet que el PSOE comparteixi el Govern d'Espanya amb els hereus de Carrillo. La seva capacitat d'acció supera l'àmbit del declaratiu o la mera discrepància respecte a qüestions que són, per principi, opinables. Pedro Sánchez ho sap molt bé, ja que això és el que el va defenestrar de la secretaria general del PSOE la tardor del 2016. D'aquí la discreció inicial i la celeritat amb què va forjar el pacte la setmana passada.

Ara formar un govern d'esquerres és possible perquè aquestes eleccions que gairebé ningú no volia han tingut almenys una virtut, han aportat una gran clarificació. Els electors han volgut que la suma del PSOE i el partit d'Albert Rivera, Ciutadans, deixin de donar majoria parlamentària i així han eliminat una disjuntiva que dividia els socialistes. La clarificació ha deixat el camí expedit de la coalició de les esquerres i ara l'única alternativa a aquesta seria un acord entre el PSOE i el PP. La dreta mateix s'ha encarregat de deixar clar que això requeriria el sacrifici de Pedro Sánchez. I això és una cosa que només es podria aconseguir mitjançant tones de bombes de foc amic.

La desfeta de Ciutadans també aclareix l'escenari polític espanyol perquè, finalment, els electors han castigat una retòrica enganyosa i confusa que enterbolia els debats. Un partit que es declarava antinacionalista, però a la pràctica professava un eixelebrat nacionalisme espanyolista; un partit que es definia com a socialdemòcrata i liberal, però a l'hora de la veritat preconitzava dures polítiques ultraliberals; un partit que criticava la corrupció, però que quan va tenir l'ocasió d'actuar en conseqüència va mantenir en posicions de poder el PP de les mil i una corrupcions. Un partit que es presentava a tot Espanya com perseguit a Catalunya, però no deixava de reclamar que fiquessin a la presó els seus adversaris catalans. Massa impostures alhora. Els electors han sentenciat que per a això ja hi ha el PP i Vox.