L’aprenentatge de la tragicomèdia

Com si fos una resposta a l’estranyesa que Virginia Woolf manifestava en un article que T. S. Eliot li va encarregar el 1925 —no entenia com era que la malaltia no hagués ocupat un lloc d’honor, juntament amb l’amor, les batalles i la gelosia, entre els principals temes de la literatura—, a la protagonista i narradora de la primera novel·la de Maria Climent (Amposta, 1985), Gina, li diagnostiquen una esclerosi múltiple als vint-i-sis anys, i, d’improvís, més enllà de l’aprenentatge que una malaltia crònica és el més general i particular que existeix, ha de decidir si la il·lusió de la maternitat és més que una simple il·lusió: els tractaments mèdics que vindran són incompatibles amb un embaràs.

Gina és el relat de la recerca de l’equilibri just entre la verdadera dimensió del drama i la part positiva de viure l’experiència, de la voluntat de creure que hi ha una sensació de vida a l’altra banda de les limitacions que comporta la convivència amb la malaltia. I no són poques les pàgines on es narren els consells, les lliçons i els dictats que una psicoterapeuta, un coach emocional i una astròloga procuren a la protagonista quan, en comptes d’optar per enfonsar-se i destruir-se, s’estima més fer “alguna cosa per intentar ajudar-me”.

Faria malament, però, qui cregués que Climent ha escrit una novel·la sobre la superació personal, sobre l’art de disciplinar la intel·ligència emocional, o sobre les eines que calen per abraçar amb calma l’adversitat. També farà malament qui temi trobar-se amb un text amb abundància de detalls horripilants i que es rebolca morbosament en l’escabrositat del procés degeneratiu d’un cos ferit: aquí la malalta no se sent injustament elegida pel destí ni vol aconseguir que el lector sa alimenti un sentiment igualment injust de culpabilitat.

A pesar que les conseqüències físiques i morals de la presència de l’esclerosi múltiple colonitzen i imperen en el text, i en condicionen els avatars i les peripècies —de la víctima, que mentre espera, escriu, i també del lector—, Gina manté allunyada l’èpica de la malaltia. I no triga gaire a encarregar-se d’ensenyar que la novel·la s’ha de llegir com el relat d’un ritu de pas —de les esperances de l’adolescència a la realitat tangible de l’edat adulta—, com una història d’amistats —amb la filla d’una veïna del poble on estiuejava, amb les companyes del pis on viu a Barcelona quan és universitària, amb la noia que coneix a París quan s’hi està amb una beca Erasmus—, com el registre, en fi, d’unes relacions sentimentals que no sempre quallen de la manera prevista, o com un repertori d’estratègies per aprendre a estar sola en una ciutat.

És una matèria literària que el lector, certament, ja coneix, com coneix també altres personatges de ficció que experimenten l’angoixa, el dubte, la tristesa, la soledat o l’eufòria sentimental. El mèrit de Climent, però, radica en “la manera tragicòmica d’afrontar l’altra cara de l’alegria”; en la fluïdesa d’una mirada que du al peu de la lletra, en relació amb les seves circumstàncies, el convenciment que “no et pots enfadar amb ningú que et faci riure”; en l’enginyós ús de la comicitat per aturar qualsevol manifestació de la melancolia. I si aquesta operació es du a terme és gràcies a l’altra habilitat que exhibeix l’autora per apartar-se de les frases convencionals i escriure, per exemple —sempre amb l’eficaç dialecte del sud de Tarragona—, que “la tristesa et deprimeix la llengua com ho fan els metges amb l’abaixallengües, amb una absoluta indiferència”.

Al principi de la novel·la, Gina recorda els estius passats a casa de la seva àvia, com l’ensenyava a cosir, o a rentar la roba a mà al terrat amb sabó moll, o a cuinar amb paciència, sense esbrinar si estava d’acord o no amb la vida que duia, però no dubta que “les coses que sabia fer li agradava fer-les, i cuidar les plantes li agradava, i, afegeix, “a mi m’agradava mirar com li agradaven”.

I aleshores és fàcil pensar que Climent actua igual que l’àvia de Gina, que “treia amb tota parsimònia les fulles mortes de cada planta que tenia al jardí durant hores i més hores”, que Climent sap que cada frase s’ha d’alliberar de les paraules sobreres, que li agrada escriure perquè en sap i, evidentment, és clar, al lector li agrada que li agradi.