La moral pixelada

L’any 2015 el desenvolupador Marbenx va penjar a la plataforma Steam un dels videojocs més estranys de la dècada. Es diu Shower With Your Dad Simulator. Ambientat en unes dutxes comunitàries masculines, controlem un nen que ha de trobar el seu pare per dutxar-se amb ell. Si s’equivoca d’home, se’ns informa que la criatura pateix danys emocionals irreparables i es perd la partida. Tot plegat és una astracanada, però va portar cua.

Una associació puritana va demandar Steam. I un jutge va determinar una solució salomònica. Malgrat l’extrema pixelació dels cossos masculins (la pixelació pròpia dels primers videojocs), la plataforma va haver de censurar els penis per ajustar-se al públic nord-americà —va tapar els fal·lus amb un píxel més gran, negre.

El jutge havia volgut anar més enllà, però no es va poder agafar al realisme. En el fons va censurar un grapat de píxels i va multiplicar l’interès i la imaginació dels jugadors. I va ser poc hàbil, ja que es podia remetre a l’argumentari soterrat del videojoc: infants, homes, pederàstia. Era difícil, tanmateix, decidir on hi ha la ratlla que fa caure un producte d’entreteniment del cantó de la immoralitat. És allò que es demana al jugador? És el grau de parentiu amb allò que en diem realitat? Fons o forma? És l’abordatge? El missatge? El videojoc d’homes i dutxes estava a anys llum de qualsevol veracitat, però, i les insinuacions que comportava? Val a dir que el jutge n’hauria tingut prou amb un jugador dement, dels que confonen joc i realitat, però no es va produir el cas.

La majoria de videojocs es basen que el protagonista ha d’atresorar, matar o salvar quelcom. No hi ha cap distinció entre caçar bolets màgics i haver de trobar ton pare en unes dutxes. Al regne del píxel, pot ser tan nociu un bolet verinós com un estranger adult. Potser la diferència rauca en el nivell d’humorisme, però se sap que els jugadors del Shower With Your Dad es van limitar a fer punts.

La pixelació va salvar aquest videojoc. Un dia van preguntar al filòsof Thimothy Morton per la naturalesa dels píxels respecte de la idea de l’objecte. En la línia d’altres metafísics que creuen en l’essència, va contestar que el píxel és una peça que conté informació mimètica, però no és l’objecte. De manera que en la transmissió de l’objecte al píxel hi ha una pèrdua. Per al cas que ens ocupa, dels penis masculins en queda el cos però se’n perd l’aura, el cistell d’idees associades, les funcions culturals. I això que es perd és el que diferencia un videojoc de la vida real, malgrat els jutges i els moralistes.

L’associació puritana va trobar aberrant que un nen serpentegi entre homes ensabonats. En canvi no va dir res quan alguns jugadors de Red Redemption II (2018), per comptes de cenyir-se a la missió del joc, es dediquessin a pelar sufragistes, actrius secundàries, pel simple gust de veure ninotes esquarterades, moribundes, al capdavall pixelades.