Dolors Udina: “Els traductors som una molèstia necessària per a les grans editorials”

Dolors Udina (Barcelona, 1953) ha estat guardonada pel Ministeri de Cultura amb el Premi Nacional de traducció per la seva trajectòria. Traductora sobretot de l’anglès al català, la seva carrera va començar el 1984 amb la traducció de L’ampla mar dels Sargassos, de Jean Rhys, i ha continuat amb noms de prestigi com J. M. Coetzee, Virginia Woolf, J. R. Tolkien, Raymond Carver, Alice Munro o Nadine Gordimer. Udina, com Cristina Morales —guanyadora enguany del Premi Nacional de narrativa—, critica el govern que la premia per considerar que actua de manera violenta a Catalunya. Udina fins i tot va piular que “Espanya és un estat feixista”. En conversa amb Quadern, Udina defensa que “en aquests moments Espanya sembla un estat feixista, hi ha moltes coses que no semblen d’un estat democràtic”. Tot i això, no se sent incòmoda rebent el premi: “Pago impostos a Espanya”.

Pregunta. Vostè ha destacat que és bo que un traductor comenci a treballar a partir dels 30 anys. Per què?

Resposta. Per traduir s’ha d’haver viscut una mica, hi ha coses que les entens millor. Hi ha llibres que els llegeixes amb 18 anys i més endavant els veus diferent. Quan ets jove ets molt atrevit, quan ets més gran, et fa més por, ets més conscient del que pots fer bé o malament. Un traductor jove pot ser brillant, però si abans de traduir pots fer unes feines diferents, això et pot servir per a més endavant.

P. Quins són els principals canvis que ha experimentat la seva professió des de l’inici de la seva carrera?

R. Quan vaig començar no hi havia internet. Això ha canviat totalment la perspectiva, perquè els traductors ens coneixem, estem en contacte, hi ha una comunió entre nosaltres. Pots buscar coses a internet que abans havies de consultar als amics o per telèfon. Hi ha qui diu que tot s’hauria de traduir després d’internet. Pot ser una mica boutade, però abans hi havia coses que no tenies manera de saber-les.

P. Vostè ha subratllat que s’ha produït un salt de qualitat per als traductors amb les editorials petites; donen un tracte més humà i fan un esforç per pagar millor. Com és possible que l’editorial petita pugui pagar millor que una de gran?

R. Les grans tenen els traductors com l’últim col·laborador; bé, l’últim col·laborador és el corrector, a continuació ve el traductor. Per a les editorials grans, els traductors som una molèstia necessària. És la sensació que tinc, tot i que no sempre és així. Jo havia treballat molt amb [Grup] 62. T’encarregava la feina algú, trucaves un dia perquè tenies un problema o el que fos, i aquell algú ja no hi era. El tracte personal era molt difícil, i el sou era el que et deien o no tenies la feina. Les petites t’agafen per a una obra determinada, el tracte és més familiar, et pregunten quant creus que has de cobrar.

P. Quins editors li han causat més bona sensació?

“A American Psycho tot era fastigós. Vaig dir que no la traduiria ni boja, per sensibilitat”

R. Treballar amb Laura Huerga de Raig Verd és una meravella, té molt en compte el que dius, es miren bé la feina, formes part d’un equip; hi ha la Isabel Monsó de Viena o la Maria Bohigas de Club Editor, amb qui hem fet cinc llibres d’Alice Munro, una feina intensa perquè ella s’hi implica molt. Treballar amb editorials petites em va canviar la vida perquè em vaig sentir molt més ben tractada.

P. Hi ha algun llibre que hagi rebutjat traduir?

R. Vaig dir que no a un llibre que m’encanta, però que no em veia amb cor en aquell moment, perquè és un llibre molt difícil: Digueu-ne son, de Henry Roth. Al final el va traduir Xavier Pàmies. N’hi va haver un que el vaig trobar espantosament frívol i després de fer-ne el primer esborrany, vaig dir a l’editorial que no m’hi veia amb cor i que no podia seguir.

P. Quin llibre és?

R. No ho puc dir. L’autor està tan orgullós d’aquest llibre; sempre em cita dient que està molt feliç que jo el traduís. Vaig fer el primer esborrany, vaig dir a l’editorial que no em paguessin, que fessin el que volguessin; suposo que van repassar l’esborrany i el van publicar. Recordo un llibre que em va demanar de llegir Miquel Alzueta [fundador de Columna], American Psycho [el gran èxit de Bret Easton Ellis], i el vaig trobar espantós, no el podia traduir, per la violència.

P. Hi ha obres que ha traduït vostè de Munro que també són dures, o de Coetzee, com Desgràcia.

“Traduir poesia és complicat perquè llegir poesia és complicat. Moltes vegades no saps què et vol dir la poesia”

R. Sí, però aquests són reals. A American Psycho tot era fastigós. Vaig dir que no la traduiria ni boja, per sensibilitat.

P. Hi ha alguna obra de la qual li agradi més la traducció que l’original?

R. És una mica fort de dir-ho, però els sonets de Shakespeare els gaudeixo molt més en català que en anglès. Hi ha moltes traduccions al català dels sonets, sobretot m’agrada la de Gerard Vergés. És complicat llegir Shakespeare en l’idioma del seu temps. La gràcia de Shakespeare és que cada traductor n’agafa un tros, perquè és impossible cobrir tot el que diu Shakespeare, és massa genial.

P. Vostè ha assegurat que és “complicadíssim” traduir poesia. És necessari, per ser respectuosos amb l’original, apostar per les edicions bilingües?

R. La poesia que he traduït, ha estat acompanyant l’original, per ajudar la lectura en anglès. Però en teoria, quan un tradueix un poema, ha de crear un poema nou. Traduir poesia és complicat perquè llegir poesia és complicat. Moltes vegades no saps què et vol dir una poesia, el que pretén una poesia no és que ho entenguis tot. Sovint no saps què ha pensat abans i després el poeta.

P. També ha dit que traduir poesia no compensa econòmicament.

R. Econòmicament no compensa mai la traducció, però no es pot traduir poesia per diners. Així com amb un llibre ets davant la pantalla tota l’estona, la poesia no et surt millor per estar allà picant, l’has d’anar traduint pel carrer, o on sigui, l’has de tenir al cap, anar-la pensant.