Viure pendent d’un burofax

“Viure de lloguer és viure pendent d'un burofax”. Jordi Puigcorbé ho diu perquè hi viu. Parla a la zona comunitària amb piscina de l'edifici on resideix a Badalona. Pisos situats a la segona línia de mar, barri nou, balcons amplis… però plens de pancartes que clamen contra la pujada de lloguers que vol aplicar la propietat en els contractes que finalitzen: fins a un 80%. El contracte de Puigcorbé s'acaba al juliol i assegura que no podria assumir una pujada així. “O aconseguim parar-ho o haurem de marxar, no hi ha terme mitjà”, sospira, i lamenta que no es reguli el preu dels lloguers. Parla en plural perquè els llogaters, tots famílies amb nens, han sumat forces per evitar que ningú hagi de marxar.

Más información

El preu de l’habitatge ha pujat el doble que la renda familiar a Catalunya des del 2000

Expulsats de Badalona pel preu del lloguer

Els veïns de Barcelona es resisteixen a marxar de la ciutat

Els pisos són propietat del fons d'inversió Lazora, que els va comprar a Solvia l'estiu passat. També són de Lazora diversos edificis de Torrejón de Ardoz, a Madrid. Aquí el perfil d'habitatges i llogaters és diferent: famílies amb rendes baixes, inquilins de pisos que havien estat de l'Ajuntament, que els va vendre, i en perdre la protecció el 2018 el fons també planteja pujades inassumibles per a les persones que hi viuen.

El Luis, veí d'un bloc del barri de Soto del Henares, ja té el burofax: el contracte se li acaba a finals de mes. “Pago 406 euros i em proposen fins a 780”. Amb la seva dona a l'atur i un fill petit, i amb la rotunditat de qui s'ha assegut diverses tardes amb les factures i la calculadora, avisa que els preus de mercat no estan al seu abast. Els afectats de Torrejón —que, a més, s'enfronten a un entramat societari que dificulta la interlocució, apunta el Luis— també s'han unit per intentar frenar la pujada i l'Ajuntament els dona suport. “No volem viure gratis, però el que demanen és desproporcionat. Limitar les pujades no és una prioritat de les administracions”, lamenta.

Els casos d'aquests veïns il·lustren com la crisi del lloguer ha adquirit una dimensió global. Ja no és un problema de les capitals o de les rendes baixes. Afecta els centres i les perifèries, ciutats grans i petites, enclavaments amb pressió turística i d'altres que no en tenen. Llogaters que viuen en pisos propietat de fons d'inversió, però també de propietaris mitjans i petits, i fins i tot antic habitatge de protecció. Els preus a l'alça d'uns arrosseguen la resta.

A Badalona explica el seu cas també Jaume Domingo: fa uns anys va marxar del barri del Poblenou de Barcelona perquè el pis de propietat on vivia se li havia quedat petit i en aquesta zona els preus ja estaven pels núvols. “Te'n vas de Barcelona perquè no pots assumir els preus i t'acaba arribant l'onada expansiva”, lamenta. El seu contracte s'acaba el setembre del 2020. Al burofax l'anomena “la sentència”.

Preguntat per la seva versió sobre els casos de Badalona i Torrejón, Lazora respon que en tots dos casos els habitatges són lliures i que “la política de gestió de Lazora es basa en la revisió individual de cada cas”. A Badalona, nega que les pujades siguin del 80% (els tres primers anys bonifiquen 300 euros al mes, apunten) i afirma que la renda s'actualitza “en sintonia amb el preu mitjà de la zona”.

Un mes abans de les últimes eleccions, al març, el Govern de Pedro Sánchez va aprovar un decret sobre el lloguer, amb una mesura estrella que era allargar la durada dels contractes de tres a cinc anys (set si el propietari és un gran tenidor). Encara que havia estat sobre la taula en una negociació amb Podem, el decret no va limitar les pujades de preu, com clamen les entitats pel dret a l'habitatge i els llogaters afectats.

Sis mesos després de les eleccions del 28 d'abril, la situació del lloguer no millora. Sense estadística oficial per a tot Espanya, els últims informes, del Banc d'Espanya i del Ministeri de Foment, apunten que les pujades es mantenen. L'informe de Foment indica que fins al 2018 els lloguers oscil·len entre 8,1 i 10,3 euros el metre quadrat, i superen els màxims del 2007 en algunes ciutats. L'informe del Banc d'Espanya, d'agost, apuntava a una pujada mitjana del 50% en els últims cinc anys (fins al maig del 2019), sobretot a les grans ciutats, i alertava que són les llars amb menys recursos les que viuen més de lloguer.

Els desnonaments per impagament de lloguer també segueixen: van ser 109 al dia des del gener fins al juny d'aquest any, segons el Consell General del Poder Judicial, una xifra que suposa una lleugeríssima caiguda del 0,9% respecte al mateix període del 2018. Una altra dada cridanera és que les famílies que paguen més de lloguer del mercat lliure del que es poden permetre són el 38,1%. En un país de propietaris, cada vegada són més els ciutadans que viuen de lloguer: un 23,9% el 2018 (sumant preu de mercat, inferior i cessió gratuïta), encara per sota del 30,7% de la mitjana de la Unió Europea.

Des del Sindicat de Llogaters, el portaveu Jaime Palomera recorda que durant el debat previ al reial decret només Podem i les seves confluències, a més d'ERC, Compromís i Bildu, es van mostrar partidaris de regular el preu dels lloguers. “El que ha passat des de les últimes eleccions és que els preus han pogut seguir pujant i s'hauria pogut evitar si el PSOE no s'hagués negat a regular-los”, resumeix. “La bombolla del lloguer ja no va de població als marges, li pot passar a qualsevol, és una precarietat transversal generada per l'especulació més salvatge, i sense limitació, portada al terreny d'un dret fonamental com és l'habitatge”, assenyala.