Dones sensesostre, doblement vulnerables

Fati Guah és una dona que ara pot dormir tranquil·la en un llit. El més important per a ella és descansar en un espai relaxat. Té 59 anys i havia anat dormint d'un lloc a l'altre des del 2012, quan va perdre la feina com a interna per una lesió a l'espatlla. Amb un vestit negre i un hijab color sorra, relata que era fins fa poc algú que no tenia una llar fixa a Barcelona. Una persona doblement vulnerable, tant per la seva situació com pel seu gènere. Guah va ser beneficiada pel Centre d’Acollida Assís, que té un programa d'allotjaments protegits que ajuda dones sensesostre des d'una perspectiva de gènere.

La dona marroquina no vol que se la reconegui. És introvertida però somrient. El 2017, després d'un període fora d'Espanya, va tornar al país i una coneguda la va acollir a casa seva. Guah no se sentia còmoda, ja que, a canvi, no volia negar-se a fer qualsevol cosa que li demanessin, com cuidar els fills d'aquesta persona tot el dia. Va decidir sortir d'allà i un dia, demanant ajuda al metro, un estrany se li va apropar i li va dir que acudia a Assís. “Quan van parlar d'un pis em vaig quedar sorpresa”, assegura.

La responsable del programa Assís Llars, Roser Arcas, exposa que dins d'aquest projecte van dissenyar un vessant amb perspectiva de gènere que ofereix tres pisos per a sis dones. Guah n'és la primera beneficiada a l’Hospitalet. Arcas assenyala que l'entitat obté les llars a través de les fundacions Mambré i Pacamu. Ells, per la seva banda, cobreixen un percentatge del lloguer, que varia en cada cas, i els serveis. “Volem oferir habitatges dignes i estables”, comenta. De manera simultània, van iniciar fa un mes la construcció d'un centre femení amb 10 places en el seu projecte Dones amb llar. Es preveu que s'inauguri d'aquí a un any.

Más información

“Tenim por fins i tot de respirar”

Un 22% de persones sense llar a Barcelona no coneixen llocs on menjar o dutxar-se

Mig centenar de sensesostre han mort a Barcelona aquest 2018

Des del centre d'Assís, al barri de Sarrià, procuren que l'atenció a dones la facin dones. Així ho explica l'encarregat de l'àrea social, Roger Fe, que diu que han hagut de redissenyar les seves estratègies internes per atendre-les, ja que abans no tenien banys o dutxes per a dones. “Imagina't, arriben a centres com el nostre, com altres, que no estan pensats per protegir o separar en un entorn envoltat d'homes que també han passat molts processos", sosté.

Les dones sensesostre són una minoria a la capital catalana. La Xarxa d'Atenció a Persones Sense Llar de Barcelona (XAPSLL) va informar, al juny, que les 80 dones registrades representen només el 12% de la població sensesostre. L'inconvenient és que la xifra podria ser més alta, ja que a Assís afirmen que moltes viuen amb conegudes o amigues, i no poden ser registrades en els recomptes.

La coordinadora de l'associació Lola no estàs sola, Clara Naya, considera que les dones sensesostre no només tenen una doble vulnerabilitat pel seu gènere i situació, sinó que moltes pateixen violència, segons afirma, abans d'arribar al carrer. “Ja sigui abans, perquè venen de relacions tòxiques, com quan arriben a les avingudes, on pateixen situacions d'abusos sexuals o assetjament”, detalla.

Naya relata que algunes d'aquestes dones es relacionen amb homes per tenir protecció, que masculinitzen el seu aspecte amb peces més folgades o que dormen tapades per no ser identificades. “Moltes vegades quan tornem a casa soles, de nit, passem por. Elles no tenen un espai on arribar i, per tant, aquesta por s'estén durant tota la seva estada al carrer”, descriu.

Per la seva banda, la coordinadora de l'Equip de Salut Mental Sense Sostre (ESMES) del Parc Sanitari Sant Joan de Déu, Yolanda Osorio, exposa que el carrer és un factor detonant perquè desenvolupin patologies mentals. “Són persones que ja tenen un impacte, més fragmentació. Si per a un home és dur, per a una dona és doblement difícil per la qüestió de gènere i per l'estigmatització”, comenta.

L'equip atén persones a través dels serveis socials de l'Ajuntament de Barcelona i proporciona un abordatge individual tenint en compte aspectes com el gènere o la nacionalitat. Osorio té la percepció que les dones que ajuden venen amb una situació de “més gravetat”. “Perquè arribin al carrer han esgotat molts recursos. La mateixa malaltia, en diverses ocasions, fa que acabin sense llar. És una causa-conseqüència, conseqüència-causa”, finalitza.