Feu-ho a l’inrevés

Potser perquè a molts ens agrada saber què comprem quan ho fem, apreciaria de debò saber què m'està venent la classe política catalana. No ho està fent. M'ofereixen emocions. No en tinc prou: visc amb emocions, com tothom, però no en visc, perquè no soc polític ni (llàstima) artista.

Per això demano, humil, als polítics que ho facin a l'inrevés, que m'ofereixin coses concretes, no emocions.

I és que força polítics m'ofereixen una república i em diuen, impertèrrits, que república és llibertat. Ho sento, no ho compro, perquè no sé de què em parlen. Si en lloc de l'emoció aprovessin al Parlament una llei electoral que em digués quant seguirà valent més el vot d'un senyor de Lleida que el d'una senyora de l'Hospitalet del Llobregat, sabria a què atenir-me. I encara més ho faria si em mostressin un esborrany de Constitució catalana, o unes bases clares. No ho fan perquè diuen que, per aquest ordre, cal aconseguir la independència, votar una assemblea constituent, elaborar un projecte de constitució i aclamar-lo per referèndum. No, no ho compro, no sé què m'estan oferint. Ells tampoc.

Com molts catalans, crec que el fet que diversos polítics catalans hagin estat condemnats a penes de presó comparables a les d'homicidi (l'article 138 del Codi Penal estableix una pena entre els 10 i 15 anys per a l'homicida) és una gran desgràcia. Per a Catalunya i per a Espanya.

Però, com molts barcelonins, també crec que columnes de manifestants marxant sobre Barcelona no li fan cap favor a la ciutat. Encara menys, milers de joves arremetent contra mil contenidors d'escombraries, aparadors o mobiliari urbà. Juguen amb foc. No pot acabar bé.

I pèssim és el llenguatge emocional quan es redueix a insults: un amic meu, professional de primer nivell, caminava des de la plaça Catalunya cap a casa seva, entre escombraries i runa, la nit del 18 al 19 d'octubre, quan unes adolescents eixelebrades el van increpar: "Espanyol, fill de puta!". Què voleu que us digui que no s'hagi escrit moltes vegades en els darrers 30 anys: les persones que treballen en el món del sexe (i els seus fills, l'última casta) es mereixen més respecte que jo, i qui els insulta orina al cel, això és, sobre si mateix.

És veritat que les institucions de Catalunya són menys fortes que les de molts Estats, però una part oculta de la seva feblesa manifesta deriva del fet que no ens les creiem. La classe política catalana ha d'actuar primàriament des de les institucions i no sempre ho fa.

He vist el Parlament de Catalunya batzegat per manifestants i mig tancat pels diputats d'una majoria improbable. Aprovarà el Parlament una llei de pressupostos abans que s'acabi l'any?

He vist el Govern sacsejat per associacions d'activistes que li adrecen diverses intimacions i amb uns dirigents encegats que declaren que els aldarulls fan visibles al món la protesta del país. Per descomptat: projectar i construir l'equivalent a una nova Sagrada Família és moltíssim més difícil que cremar mil contenidors.

He vist presidents de la Generalitat centrípets i aliens al gairebé mig país integrat pels qui no comparteixen les seves emocions, presidents massa disposats a destituir els seus consellers díscols o, senzillament, independents de criteri.

No ens hi veiem qui desitgem reforçar les nostres institucions i aconseguir que funcionin cabalment. Mig desgovernats, tampoc veiem que fa temps que allunyem del país organitzacions valuoses que desconfien de les nostres institucions ni que estem començant a perdre gent molt valuosa.

Entenc els qui, entre fantasiosos i enfadats, es volen fer veure i fer sentir alterant la normalitat. Però hi ha mil maneres de fer-ho millor. A Barcelona s'ha instal·lat una nova i impresentable normalitat: per a força joves –no sé jo si més castigats per la ineptitud que per la impotència– increpar persones, cremar coses o paralitzar serveis essencials ja és normal. No: proveu de superar la normalitat en comptes de rebaixar-la. No insulteu al carrer, canteu. No embruteu la ciutat, mantingueu-la neta. No forceu a tancar la Sagrada Família, el Liceu, o la meva universitat, obriu-los a més gent. No bloquegeu la circulació un dia sí i l'altre també, compartiu-la amb nosaltres. No colpegeu l'Estat a la carn de la meva ciutat, paga Barcelona, no Madrid.

Sé sobradament que insultar, embrutar, tancar o bloquejar és moltíssim més fàcil que cantar, netejar, obrir o negociar. Però això últim és molt més valuós. Feu el país visible per les seves obres. Feu-ho a l'inrevés. Feu-ho bé.

Pablo Salvador Coderch és catedràtic de Dret Civil a la Universitat Pompeu Fabra