Dreta antirepressiva

Corre perill la voluntat expressada per la gran majoria d’independentistes que la Catalunya lliure del futur tingui la seva dreta, el seu centre i la seva esquerra, com dicten els cànons de tot bon demòcrata. Tanmateix, si no es comença ara mateix a habilitar un viver dels partidaris de la dreta, el conservadorisme patri —que tants anys de glòria ha donat a la nació— va camí de desaparèixer engolit pel procés. I és que la dreta nacionalista catalana ha seguit el camí de Clodoveu, rei dels francs, que en la batalla de Tolbiac, veient que perdia i que no li quedava cap déu pagà per resar, va dirigir les seves oracions a Crist i va prometre que si guanyava es convertiria al cristianisme.

En el cas de Catalunya, la conversió de la dreta al credo progressista va ser un dels fills de les astúcies d’Artur Mas, mentre creixien els casos de corrupció en el seu partit. La voluntat de preservar el poder va portar el delfí de Pujol a establir aliances amb Esquerra (Junts pel Sí), a orientar políticament una organització de masses com l’Assemblea Nacional Catalana (ANC) o a compartir taula negociadora d’objectius a curt termini amb la CUP. I tot això amb l’inevitable procés pel mig. La necessitat es va convertir en virtut i la dreta va passar a freqüentar espais de l’esquerra independentista. Primer va intentar fagocitar Esquerra amb la llista única; després va provar de seduir la CUP, exhibint la bona fe de convers independentista, i paral·lelament va col·locar a l’ANC el seu president preferit —Jordi Sànchez—, que no era el que les bases havien elegit –Liz Castro. Però l’astúcia de Mas —que deunidó— va topar amb la desconfiança dels anticapitalistes de la CUP, que després d’un primer moment de caiguda en hipnosi per les arts del delfí de Pujol, va enviar Mas a la paperera de la història.

Però això no va frenar la carrera de la vella i conservadora Convergència cap als llums del progrés. Va arribar Carles Puigdemont i va prosseguir la fugida cap endavant. Va proclamar una independència falsa, però els seus impulsors han estat condemnats com si fos autèntica. Va fugir a Brussel·les i quan Mas va anar a proposar-li que nomenés successor Ferran Mascarell, Puigdemont no li va dir ni sí ni no, com els grans líders. Es va complir novament la profecia que la revolució devora els seus fills, perquè en aterrar al Prat, Mas es va assabentar que l’ungit era Quim Torra.

Amb l’actual president s’ha perfeccionat i completat la conversió. Ara és freqüent que antics paladins de l’ordre defensin i animin els Comitès de Defensa de la República a perseverar en les seves accions, mentre passen de puntetes o justifiquen la violència de carrer en les manifestacions contra la condemna als líders independentistes. Dreta antirepressiva? Grinyola, aquest oxímoron. Però el cas és que així es pretén i es presenta. Allà hi ha Quim Torra, amb el Parlament de testimoni, prometent davant de la CUP que està disposat a investigar l’actuació dels Mossos en els últims incidents violents als carrers de Catalunya per “depurar” responsabilitats.

Certament, s’han superat les atrotinades posicions del 2015. Aquell any, el llavors conseller de Presidència, Francesc Homs, qualificava d’“expressió violenta” el setge a què els indignats van sotmetre el Parlament el 2011 i celebrava la condemna a tres anys de presó per part del Tribunal Suprem a vuit dels manifestants. La Generalitat compartia banc acusador amb la prestigiosa Manos Limpias i el mateix Homs, contrariat per la prèvia sentència absolutòria de l’Audiència Nacional, declarava: “Hi ha un contrast entre el que tothom va veure i els fets que consideren no provats; no es tracta de buscar culpables, però sí que cal donar el missatge que aquestes coses no poden passar i no estem disposats que passin”.

La sentència condemnatòria era, doncs, necessària, ja que “la ciutadania no hauria entès que aquests fets es quedessin en res”, segons l’opinió d’Homs. Aquell 15 de juny del 2011 del setge al Parlament, Mas havia de presentar els seus pressupostos més austericides, dels quals encara no ens hem recuperat ni amb la conversió esquerrana. Van passar els anys i després de ser inhabilitat, el conseller Homs es va convertir, malgrat les defenses, en “coordinador de les defenses” dels líders independentistes. Sembla que la progressió cap a allò desconegut no té final quan el poder és el que importa.