Nostàlgia d’unitat i odi al “colonitzador”

El cap de setmana del triï la manifestacó que vulgui a Barcelona —una d’independentista, l’altra no, i una tercera que demana diàleg— i després ja calcularem qui la té més llarga, va començar al migdia amb la més fluixeta. Tot just un centenar de persones van acudir a la crida de Parlem/Hablemos —“també ho pots posar al revés”, diu amb un somriure el seu portaveu, Alan Barroso, atent a no desequilibrar-se. De 22 anys, camisa blanca, color de la protesta que donava a la cita un aire de primera comunió.

Hi havia un ambient civil encomiable, però clarament perdedor en aquest moment. No està ben vist no prendre partit. Però és simptomàtic de l’efervescència social: això és un grup d’amics que fa dos anys va fer una convocatòria per xarxes socials, va sortir bé, i ara en fan una altra, per sentir que fan alguna cosa. Tot i que 5.000 seguidors a Twitter és una cosa i això, una altra. “Som persones normals”, repeteix Barroso, signifiqui el que signifiqui això, i sense adscripció política. “Estem cansats de la polarització i demanem diàleg, comprensió i empatia”.

Más información

Joves rere la foguera

Una senyora gran li diu que avisin de les convocatòries no només per Instagram, que no fa servir, perquè per exemple a La Vanguardia o a la tele no ha sortit. Barroso estudia un màster a Madrid i ha passat la nit en un autobús. Vuit hores, ha arribat a les 7.30. Per pagar-li el viatge, van posar dos euros cada un entre els 40 del xat d’amics que hi ha darrere d’això. Es desconeix el futur d’aquesta plataforma. Ni ell ho sap.

A la tarda va ser massiva la mobilització independentista, com ja és tradició. Autobusos de fora, gent de 50 anys amb motxilles, gent de tot tipus i edat. El més significatiu és com des de la sentència s’ha anat disparant el to obertament agressiu, sense retorn: “Fora les forces d’ocupació!”. O com diu una pintada: “Fora colonitzadors”. Això fa uns mesos eren cridòries de nois que exageraven, però ara ho clama tothom, ja convençuts de viure oprimidíssims i sense llibertat, malgrat la magnífica manifestació.

I un altre crit freqüent: “Premsa espanyola manipuladora”. El periodista diu a una dona que perdoni, que és un d’aquests periodistes de Madrid i que li digui el que opina que no pensa manipular-ho. “Doncs mira, diguem que som milers, mig milió almenys, tot el carrer Marina ple fins al final, i que aquesta sentència ha estat injusta, que els presos polítics, perquè això és el que són, han de posar-los en llibertat, aquestes condemnes, ni als assassins, i que ens sentim injustament tractats, tots els catalans, també els que no són independentistes, i que ja n’hi ha prou de repressió policial, de clavar pallisses als joves. I que no ens rendirem mai”. Diu que mirarà l’endemà a veure si surt tot bé. Es diu Mercedes Rovira, de Barcelona.

Crits d’unitat

Mig milió al carrer, o 47% a les urnes, per a aquestes persones sempre serà tot el poble català sencer. Igual que canten que els carrers seran sempre seus, com deia Fraga quan era ministre franquista o els Guerrillers del Crist Rei. A partir d’aquí citen el 80% de catalans que, segons enquestes, voldrien un referèndum. En fer-los notar que potser en la manifestació n’hi ha molts de no independentistes, però que en les eleccions continuen votant altres partits, es bloqueja la conversa.

Per això sens dubte el crit més repetit al pas de la capçalera de la protesta, plena de polítics, era: “Unitat!”. En els comentaris s’hi percebia una sensació difusa d'estar-ne tips d’una classe política catalana que es tolera perquè no queda més remei i perquè ja no estan per orgues. Però la unitat ara també és no parlar-ne i tirar endavant.

En acabar, els grans se’n van anar a casa o a sopar, però milers de joves es van apropar a Via Laietana, davant de la Direcció de la Policia Nacional, sense passar per la casella de sortida. No és que n’apareguessin altres de nous a armar-la. Al capvespre ja va començar el llançament d’ous i la tensió. Matí naïf, tard festiva i nit de cops, un dia més, a Barcelona.