Marina Rossell llança nou disc per crear esperança al “bosc cremat” que han deixat els disturbis

La cantautora Marina Rossell (Barcelona, 1954) ha publicat un nou disc, Marina Rossell canta a Moustaki y canciones de la Resistencia, "traducció" al castellà del que va llançar fa anys en català i amb el qual vol crear "esperança" i "recobrar la paraula" al "bosc cremat" de l'actualitat. Rossell explica en una entrevista amb motiu del llançament del disc –del qual la sèrie La Casa de Papel ja ha fet popular la seva versió de Bella Ciao al costat de Paco Ibáñez, que aquests temes van néixer "per resistir el dolor i la ràbia" i ella "les torna" per crear "esperança, utopia, obrir horitzons i suturar ferides".

En els actes violents d'aquests dies a Barcelona Rossell veu "un bosc cremat" com el que va servir de fons al "videoclip" de Bella Ciao, "una metàfora de la desolació", encara que també va percebre "brots" de vegetació que pugnaven per sobreviure. Per Rossell, que assegura que sempre ha cregut "en la fraternitat" i en el "pluralisme ideològic", la sentència del procés "és la imatge d'aquest bosc cremat, la desolació, a una banda i altra".

"Jo crec que cap idea val una gota de sang. Brassens ho deia en una cançó: 'morir per les idees, sí, però de mort lentííííssima'. Ni una sola idea val que algú perdi un ull, ni una gota de sang", afegeix sobre el que ha passat. "Mai no hauria imaginat viure això. Soc filla de la Transició, el meu primer disc és del 1976, i allà hi havia un esperit de fraternitat per molt diferent que fos el pensament. Cal recobrar la paraula", insisteix.

En el seu nou disc, explica, ha buscat "l'essència", gravant-ho "amb la màxima llibertat" perquè ja no busca "l'excel·lència, sinó el que l'excel·lència deixa com a runa: la resina, l'esbarzer del bosc, no allò bucòlic", explica. No "repeteix" el disc en català perquè els deu talls surten del que va fer el 2011, Marina Rossell canta Moustaki, i del del 2015, Cançons de la Resistència, a més d'un tema inèdit, Una rosa roja: "Les he adaptat jo i em veig més bé com una escriptora reescrivint el seu llibre. Són, com deia Neruda, per a qui les necessiti".

"Són cançons per suavitzar la tristesa i qui canta reparteix el misteri de la música; paraules que parlen d'un patiment universal. També són per fer nous amics i amigues en aquest camí, arribar a altres generacions, a altres paisatges i també és un agraïment a tots els qui els han escoltat en català", explica. El tema inèdit, Una rosa roja, parla "precisament" de "recobrar la paraula", "no de diàleg, que és una paraula cansada", i és "una metàfora del pont, el que uneix una cosa que estava desunida".

"És el que jo demano també. M'adreço a tots els polítics i si algú no ho té clar li recomano que es renti els ulls amb camamilla". La cançó Lili Marleen, una de les que inclou en el seu disc, provocava que "els dos bàndols es deixessin de matar. Quan s'escoltava, paraven, es cargolaven un cigarret..." i per això, assegura l'artista, que no sap "on acabarà tot això", ha volgut gravar-la ara.