Del xoc a la política

La sentència és, indiscutiblement, un cop molt dur. Les filtracions dels dies passats avisant que es descartava el delicte de rebel·lió no han calmat els ànims. Que algú pensés que aquestes confidències apaivagarien la resposta de l’independentisme, o del sobiranisme en general, o que farien que la notícia d’avui sonés més lleu, són una prova clara de l’existència de dos universos paral·lels sense gaires punts d’intersecció. I aquest és un dels problemes de fons que més dificulten la solució del conflicte: la incomprensió dels uns i els altres. En conseqüència, avui el conflicte sembla més enconat que ahir.

Com en una sèrie, la sentència només significa el final d’una incertesa, però no tanca la història (malgrat els auguris del president del Govern espanyol en la seva declaració d’urgència). Al contrari, obre més línies argumentals.

Más información

Instruccions prèvies a la sentència

De la penitència a l’autocrítica

Combat desigual davant del 10-N

Una primera, immediata, és la reactivació de la mobilització popular. Les penes de 13 anys per a Oriol Junqueras i d’entre 9 i 12 per als altres condemnats han xocat una gran part de la societat catalana, més enllà de l’estrictament independentista. Fins i tot sectors crítics, que consideren que el procés ha estat una irresponsabilitat, troben desproporcionada la decisió del Suprem. Les reaccions al carrer seran importants, i duraran dies, amb intensitats diferents.

La segona línia argumental té a veure amb la justificació jurídica de les penes, el contingut específic d’aquests 493 folis. Aquesta sentència és i serà analitzada amb tot detall, perquè les opinions dels jutges no afecten només el procés, sinó que marquen algunes teories sobre drets polítics –com per exemple la desobediència civil– que ja han alarmat alguns. També és sorprenent, en una primera lectura, aquesta compatibilitat entre el caràcter “simbòlic” de les declaracions independentistes –segons el Tribunal– i la tipificació dels fets com a sedició. Correspon als juristes analitzar-ho a fons.

Però el que resulta peremptori des d’avui mateix és l’obligació d’anar més enllà de la reacció al carrer o de l’anàlisi jurídica i utilitzar les eines polítiques per sortir de l’atzucac. I anar cap endavant exigeix trobar una sortida a la situació dels presos. És important humanament, però és imprescindible políticament. Imagino que els recursos a tribunals superiors ja deuen estar en marxa, però qualsevol via que acceleri la sortida de la presó dels nou contribuirà en positiu, siguin beneficis penitenciaris immediats, indults, amnistia, el que sigui. I que la Justícia deixi finalment pas a la política. I correspon als polítics demostrar si saben trobar solucions al conflicte.

La desgràcia és que som en campanya electoral.