Èdip, Ulisses i ‘Ad Astra’

La llegenda o el mite d’Ulisses, que en llengua grega és el mateix, ha tingut molta fortuna en el llarg recorregut de l’anomenada “tradició clàssica”, que avui ja podem donar per desapareguda. El mite d’Ulisses que va fundar Homer, o la sèrie de rapsodes que vam acabar anomenant “Homer” —cap al segle VIII aC—, personatge important primer a la Ilíada, i després protagonista de l’Odissea, no va ser gaire divulgat a l’edat mitjana, sens dubte per manca de manuscrits, no trobats fins més endavant, potser per la força que van tenir mites igualment poderosos a les terres de França (Carlemany o el cicle artúric) i d’Alemanya (la llegenda dels Nibelungs o la de Perceval). Però en parlen Dante (Infern, 26), Boccaccio a la seva Teseida i Cristina de Pizan, que en un llibre seu el fa jugar als escacs durant el setge de Troia.

Més endavant el va pintar Rubens en una sèrie de dibuixos per al castell de Fontainebleau; en van parlar els romàntics Schiller (en un poema dit Odysseus) i Tennyson; va ser protagonista d’una novel·la de D’Annunzio (Laus vitae); i, ja al segle XX, van recrear aquest mite Eliot, a La terra gastada, Ezra Pound, Joyce naturalment, Cesare Pavese, Borges, Cavafis, que va refer el mite donant a Ítaca el valor de final de la vida (i no el de retorn a la pàtria, com va mal interpretar Lluís Llach, amb crassa ignorància), i Joseph Brodsky, que es va centrar en un altre dels grans temes de l’Odissea, la cerca del pare per part de Telèmac, fill del laertíada. Joan Maragall va recrear amb bellesa la trobada entre Ulisses i Nausica, la filla del rei des feacis; i mil coses més, que no he assenyalat.

Ara el cinema ens ha donat una nova recreació del mateix mite: la pel·lícula Ad Astra, paraules que figuren en una placa commemorativa de l’arribada dels homes a la lluna, tros d’un lloc comú de Sèneca, que diu “Ad astra per aspera”, és a dir, “cap a les estrelles amb esforç”, que ve a dir que les coses difícils demanen molta feina, feixuga.

Però Ad Astra, de fet, és una pel·lícula que només inclou com a dada prèvia el viatge d’un Ulisses molt futurista al planeta Neptú. Allò que és pròpiament l’argument del film és la recerca del pare perdut a Neptú, per part del seu fill. D’això se’n diu una telemaquia, que és exactament el mateix que presenta el poema citat de Joseph Brodsky: Ulisses a Telèmac. El navegant-pare va viatjar a Neptú —és a dir, va fer un viatge molt llarg per arribar a un lloc que ell mateix acaba convertint en la seva pàtria, i no se’n vol moure, a banda el fet que des d’allà maquina malvestats contra els terrícoles viatgers—, i a la pel·lícula el seu fill navega per l’espai per retrobar-lo.

Però quan el fill retroba el pare al planeta Neptú, després de tants entrebancs i sofriments com els que va patir Ulisses durant el seu recorregut per la Mediterrània, després que l’ha convençut per tornar a la Terra i deixi de causar estralls, un cop són tots dos enmig del no-res, el deixa solt i desemparat (desfillat, de fet) en les dimensions immesurables de l’espai sideral.

I aquí és on entra, en aquesta pel·lícula que no és cap bagatel·la —encara que no posseeixi la mateixa càrrega filosòfica, sí, pròpiament filosòfica, de caire kantià, de 2001, Odissea a l’espai, de Stanley Kubrick—, un altre mite, que també procedeix de l’Odissea homèrica (durant la visita d’Ulisses al regne dels morts), tot i que el coneixem més bé (o més malament) gràcies a una tragèdia de Sòfocles: el mite d’Èdip. Val a dir, la llegenda del noi nascut i abandonat sota el pes d’una profecia segons la qual matarà el seu pare, sense saber que ho és, i es casarà amb la seva mare, amb la mateixa ignorància. D’aquí va treure Freud, que era un home molt llegit i que no solia dir bestieses, el tòpic per designar el complex que sofreixen, o que viuen, aquelles persones que estan enamorades de la seva mare i voldrien matar el seu progenitor —n’hi ha que ho fan de debò; al divan del psicoanalista ho fa tothom, simbòlicament— pel sol fet que és la instància patriarcal que impedeix al fill vincular-se estretament al cos de la mare —cosa que acaba fent molta gent, substituint metafòricament el cos de la mare pel cos d’una altra dona, cosa que allunya la perspectiva de l’incest.

El director de la pel·lícula s’ha guardat molt de presentar el navegant-fill com a solter: té una dona que l’espera a la Terra, i aquesta no és la seva mare: prevencions puritanes dels nord-americans. Si el director hagués nascut a Viena cap als anys 1930, potser hauria presentat una recreació del mite d’Èdip amb tots els senyals: deixa son pare a l’espai, i ja t’apanyaràs, i torna a la Terra a gaudir de la mamà, per a ell tot sol, que és l’ideal dels nens edípics.