Superilles de Barcelona: el reeixit pla anticotxes que va arrencar amb l’oposició veïnal

Darrere de gairebé qualsevol projecte ambiciós i amb vocació transformadora acostuma a haver-hi almenys un visionari. En el cas de les superilles de Barcelona, aquest paper de guru, per més que ell rebutgi la paraula, correspon a Salvador Rueda, ecòleg urbà barceloní nascut el 1954. Un home del qual s'ha arribat a afirmar que es dedica a "transformar les ciutats per salvar el planeta".

La seva última gran intervenció, en col·laboració amb el director de Model Urbà de l'Ajuntament de Barcelona, Ton Salvadó, ha estat la superilla del Poblenou. La primera d'una sèrie de 20 "pacificacions" previstes, com les anomena l'Ajuntament, i que, en essència, consisteixen en el tancament al trànsit rodat de grups d'un mínim de quatre illes adjacents. És a dir, àrees de no menys de 16.000 metres quadrats: 400 metres x 400 metres, que mesuren quatre illes del traçat de quadrícula octogonal de l'Eixample barceloní, dissenyat per l'urbanista Ildefons Cerdà el 1860.

Criticada al principi per dur-se a terme amb nocturnitat i traïdoria, la superilla del Poblenou ha aconseguit duplicar les zones verdes i reduir més de la meitat la quantitat de cotxes a l'àrea. No només això: ha transformat la zona en un lloc de veïnatge, amb art i jocs al carrer.

Per tot això, i també per la controvèrsia que va generar —que va servir per suscitar un profund debat ciutadà sobre "la contaminació i la invasió de l'espai públic per part dels cotxes"—, el projecte va obtenir el 2018 una menció del Premi Europeu de l'Espai Públic Urbà. El jurat internacional del guardó va destacar que el projecte barceloní "demostra que els carrers no són només una infraestructura per a la mobilitat, sinó llocs que ofereixen múltiples oportunitats per a la interacció social i, per tant, poden i han de recuperar-se per a la vida diària".

Quan no es pot parlar a un metre de distància sense cridar

Rueda va començar a parlar de "grans espais per als vianants", el primer esbós de les actuals superilles, ja el 1987, quan treballava per l'Ajuntament de Barcelona en l'elaboració del primer mapa sònic de la ciutat. Aquella Barcelona encara no patia les cotes de degradació de l'aire que es registren actualment, però ja tenia un important problema de contaminació acústica.

L'objectiu del pla municipal era reduir el volum de soroll a bona part de la ciutat a aquest màxim de 65 decibels per sobre dels quals ja no és possible tenir una conversa a un metre de distància sense haver d'alçar la veu. Molts punts concrets superaven aquells dies amb escreix aquesta xifra i Rueda es va adonar que el problema plantejat responia a una lògica binària força òbvia: on hi ha cotxes, hi ha soroll. I on no hi ha cotxes, hi ha silenci, que és sinònim de salut i de benestar.

En el seu intent de contribuir a la creació d'una ciutat més silenciosa i saludable, Rueda ja va proposar aquell mateix any la conversió en zona de vianants total o parcial de com més carrers millor, sobretot en l'atapeït i estrident centre de la ciutat, per combatre així l'ús "inadequat, abusiu i ineficient del cotxe". El projecte, ignorat en gran mesura en el seu moment, s'ha anat transformant al llarg dels anys, gairebé sempre amb Rueda com a pare intel·lectual i principal impulsor.

Objectiu: salvar 3.500 vides anuals

Avui ja no aspira només a silenciar la ciutat i a reduir el nombre d'atropellaments, sinó també a millorar la qualitat de l'aire de tota l'àrea metropolitana, molt deficient, fins a situar-la per sota dels límits de pol·lució màxima que recomanen tant l'Organització Mundial de la Salut (OMS) com la Unió Europea. Un objectiu que, segons es calcula, salvaria al voltant de 3.500 vides anuals a la zona.

Segons resumeix Rueda, la ciutat ha recorregut un llarg camí des de finals dels vuitanta, sobretot en l'època de reforma urbanística accelerada de l'alcalde Pasqual Maragall, que en la seva opinió va fer una bona feina "transformant el litoral i l'espai públic, ampliant voreres i posant jardins en finques o naus abandonades". Però aquest esforç racionalitzador i humanitzador va tenir un greu defecte: "Es van deixar els cotxes". La ciutat es preparava per projectar-se al gran món gràcies a un esdeveniment de la dimensió global dels Jocs Olímpics. La sostenibilitat i l'ecologia no eren aquells dies les màximes prioritats.

I els ciutadans van votar que no

Ja en un altre context, quan ja quedava enrere l'entusiasme olímpic, l'últim alcalde socialista de la ciutat, Jordi Hereu, va recuperar les superilles com a idea fetitxe d'un ambiciós pla de reforma urbana (el pla Cerdà del segle XXI, com s'ha dit en alguna ocasió). Però Hereu va trobar el seu Waterloo urbanístic el 2010, amb un procés participatiu sobre la remodelació en profunditat de l'avinguda Diagonal en el qual els ciutadans van decidir rebutjar els plans proposats per l'Ajuntament i deixar les coses tal com estaven, tancant el tema en fals.

Segons l'arquitecte Óscar Tusquets, va ser una manifestació més de "la cultura del no" tan pròpia dels barcelonins, una ciutadania a la qual una certa pulsió anarquista porta a rebutjar gairebé qualsevol canvi que li proposin les autoritats. El projecte de les superilles, malgrat tenir el suport de forces polítiques de signes molt diferents, del PSC a Catalunya en Comú passant per Convergència i Unió i Esquerra Republicana, va ser acollit també amb una certa desconfiança quan els mitjans de comunicació van començar a parlar-ne a mitjans d'aquesta dècada com una possibilitat ja molt debatuda i analitzada i que es podia concretar de manera immediata.

L'actual equip municipal, dirigit per l'alcaldessa Ada Colau, ha aconseguit portar-lo finalment a la pràctica inaugurant les primeres superilles, tot i que abans s'ha hagut d'enfrontar al rebuig frontal d'una part de la ciutadania, la classe política i el teixit associatiu, per no parlar dels incondicionals de l'automòbil.

Les 20 “pacificacions” en marxa

Els vaixells insígnia de l'actual projecte, el lema del qual és "Omplim els carrers de vida", i que forma part del Pla de Mobilitat Urbana 2013-2018 (PMU), són de moment les superilles de Sant Antoni i el Poblenou, inaugurades respectivament el maig del 2018 i el setembre del 2016. A aquestes dues implantacions pioneres s'hi sumaran aviat tres més (Sant Gervasi-La Bonanova, Espai Germanetes i carrer Girona), ja anunciades i en vies de desenvolupament.

Continuen pendents de data d'implementació definitiva les molt debatudes i esbossades grans àrees per als vianants del nucli antic d'Horta, de Sants-Hostafrancs o de Maternitat-Sant Ramon. En total, ja s'han considerat i analitzat en profunditat més de 20 possibles ubicacions diferents.

Cada cas concret es tracta de manera específica i, a més, es consensua en la mesura del possible a través d'un procés de participació veïnal obert per l'Ajuntament. Però l'objectiu general és, en totes les iniciatives, dedicar l'espai pacificat —en definitiva, arrabassat als cotxes i retornat als ciutadans— a incrementar les zones verdes, àrees de lleure gratuït, espais culturals i fins i tot iniciatives comercials, com les fires i mercats eventuals.

Poblenou: el Matrix sostenible del segle XXI

El balanç, fins avui, és modest. Sobretot si el comparem amb les fins a 40 superilles de les quals es va arribar a parlar el 2015, en l'arrencada de la primera legislatura municipal d'Ada Colau. Més encara si es comparen amb l'objectiu de, com a mínim, un centenar de pacificacions (fins a 500, en el seu programa de màxims) que Rueda, actual director de l'Agència d'Ecologia Urbana de Barcelona, considera necessàries perquè de debò es comenci a notar la diferència tant des del punt de vista social com ambiental.

Es va criticar a l’Ajuntament  per actuar amb nocturnitat i traïdoria: quan els veïns van tornar de les vacances, es van trobar la primera superilla

No obstant això, com destacava fa unes setmanes la tinenta d'alcalde d'Ecologia, Urbanisme i Mobilitat, Janet Sanz, del que es tracta, més que de marcar-se objectius massa ambiciosos a curt termini, és de fer avanços "flexibles i prudents", i generar així la mínima resistència ciutadana possible.

Aquesta prudència i aquesta falta de bel·ligerància de la qual parla ara l'Ajuntament és, en bona mesura, una tàctica sobrevinguda. El Consistori va actuar de manera molt més audaç l'estiu del 2016, quan va engegar la primera etapa del seu pla amb el que molts van considerar una dosi excessiva de nocturnitat i traïdoria. Quan els veïns van tornar de les vacances, es van trobar ja implementada la primera superilla, la del Poblenou, entre els carrers Bilbao i Llacuna. En molt pocs dies van començar a proliferar les pancartes contra el que es considerava una política de fets consumats.

Jordi Campins, president de la Plataforma d’Afectats per la Superilla, es va convertir en portaveu del malestar d'uns veïns que es consideraven conillets d'índies d'un experiment urbanístic radical i controvertit al qual, en la seva opinió, s'havia donat llum verda sense un veritable diàleg previ amb els afectats. En una entrevista a Metròpoli Oberta, Campins va acusar el "guru" Salvador Rueda de viure "a Matrix", desconnectat de la realitat i les preocupacions quotidianes dels barcelonins.

Rueda hi va replicar amb elegància: "M'ho prenc com un elogi". Al seu parer, la inacció en aquest context de contaminació desbocada i canvi climàtic és molt pitjor que l'excés d'ímpetu visionari que se li atribueix. Rueda va considerar llavors que havia arribat l'hora de fer, per fi, l'urbanisme sostenible del segle XXI que les circumstàncies exigeixen i que per això calia prendre decisions valentes, per més que a la ciutadania li costés acceptar-les: "L'important és que millori la vida de la gent".

Resultat: el doble de zones verdes i menys de la meitat de cotxes

Però el cas és que Ajuntament en va prendre bona nota, va actuar en conseqüència i, com declaraven diversos veïns a El Periódico de Catalunya el novembre del 2018, la contestació veïnal es va anar desinflant i les pancartes van acabar desapareixent. Els gestors municipals van acceptar dedicar bona part de l'espai pacificat a activitats proposades pels mateixos veïns, com un parc infantil, un àrea de pícnic o pistes de petanca i tennis de taula.

Amb la pacificació del Poblenou ha augmentat un 30,7% el nombre d’establiments comercials a la planta baixa

En paral·lel a aquest procés participatiu, la superfície verda va créixer de manera molt important, i va passar de 9.722 metres quadrats a 18.632, amb 176 arbres nous, plantats tant a terra com en testos. L'objectiu de reduir el trànsit en més de 1.000 cotxes diaris es va complir amb escreix, i es va passar de 2.218 a 932. I, sobretot, no s'ha registrat cap impacte negatiu sobre l'activitat comercial de la zona, cosa que desmenteix el vaticini dels que insistien que "l'experiment" de Colau portaria el barri a la ruïna. De fet, s'ha registrat un augment del 30,7% del nombre d'establiments comercials situats a la planta baixa, que han passat de 65 a 85.

Una altra mostra del creixent grau de pragmatisme i flexibilitat tàctica amb què es duu a terme el pla de conversió gradual en zona de vianants és que, segons explicava Sanz, a última hora es va decidir obrir un dels carrers afectats, Roc Boronat, a un trànsit "sense prioritat i a baixa velocitat", en una mesura pensada sobretot perquè hi circuli un dels nous autobusos verticals (que recorren la ciutat de mar a muntanya), el V-25.

Fonts municipals consideren que la polèmica inicial que va envoltar aquesta primera superilla i la manera en què es va reconduir la situació va acabar suposant una "vacuna" contra el rebuig visceral a la idea. Bona prova d'això és que la inauguració, la primavera del 2018, de la segona d'aquestes grans àrees pacificades, la que envolta el tradicional mercat de Sant Antoni, va ser acollida molt positivament tant pels veïns de la zona afectada com pel gruix de la ciutadania.

Art públic i nous espais per a la interacció social

Superada la resistència inicial, la superilla pionera del Poblenou ara està en ple procés de consolidació i embelliment. L'any passat es va fer el primer pas per crear un museu a l'aire lliure amb la instal·lació de sis escultures de la sèrie Guardians, de l'artista parisenc d'origen català Xavier Mascaró. Es tracta de figures esculpides en ferro colat de tres metres d'alt i dos d'ample que pesen al voltant d'una tona cadascuna i s'assenten sobre bases de formigó de 60 centímetres. Cadascuna de les peces, que pertanyen a una sèrie més àmplia que Mascaró va iniciar a París el 2007, presenta una textura i un grau d'oxidació diferent.

Situades davant del Museu Can Framis, aquestes escultures de guerrers desarmats que mediten, custodis muts d'un espai que es pretén consagrar a l'oci i la cultura popular, han estat donades per la Fundació Vila Casas i formen part del fons d'art públic de la ciutat. El mateix artista va saludar aquesta donació com l'oportunitat perfecta perquè l'art "surti al carrer, cosa que suposa una manera de convidar la gent a viure la cultura".

A la superilla del Poblenou s’han instal·lat 349 seients, una àrea de joc infantil de 2.483 metres quadrats, una zona de joc participatiu, més de 1.000 metres quadrats de carril bici, i fins i tot una (modesta) pista d’atletisme

Per l'Ajuntament de Barcelona, es tracta d'un perfecte exemple de l'immens profit que es pot treure a un espai de més de 25.000 metres quadrats "quan se sostreu a l'ús invasiu dels vehicles privats i se li busca una utilitat social". La primera superilla té ara una superfície total de 56.665 metres quadrats en què s'han instal·lat 349 seients, una àrea de joc infantil de 2.483 metres quadrats, una zona de joc participatiu, més de 1.000 metres quadrats de carril bici, un punt de recarrega de vehicles elèctrics i fins i tot una (modesta) pista d'atletisme.

Estan convençuts que cal posar l'interès comú per sobre dels interessos particulars dels automobilistes, tot i que això suposi enfrontar-se a resistències com les que va generar el pla Madrid Central, que va portar a la pràctica l'any passat Manuela Carmena. En paraules de Salvadó, "l'espai públic ha de ser l'extensió de la vida privada". I aquest objectiu cal impulsar-lo amb la prudència necessària, sí, però també amb fermesa.