Temple en vuit anys

Un fet excepcional: un temple de nova planta de l’església ortodoxa romanesa dedicat a sant Jordi ha sorgit al llarg de vuit anys al barri del Camp de l’Arpa a Barcelona, en un indret amagat de carrerons envoltats de carrers i vies d’amplada circulatòria. Per si aquesta peculiaritat del teixit no fos poca, el pendent del carrer Trinxant acaba de conferir-li el seu caràcter especial, que es posa de manifest amb unes escales que donen accés a aquests carrers en un dels extrems d’aquesta estranya illa, tot emfasitzant l’absis de l’església. Un aire semblant al que tenen alguns fragments del teixit de Barcelona arraconats administrativament, a l’espera que se’ls apliqui la corresponent correcció urbanística depurativa.

Aquesta condició resulta especialment afavoridora per a la petita nova església ortodoxa que sorgeix ara, i sembla que el lloc l’hagués estat esperant. El fet que el carrer d’accés dugui el nom de Capella resulta una predestinació. Si la grandària del nou temple hagués estat una altra, el lloc s’hauria desbaratat del tot, i si la petita església hagués anat a parar a un lloc d’altra escala urbana, hauria pogut semblar una equivocació flagrant. Lloc, ús, edifici, grandària i posició semblen un miracle. Descobrir-la també ho és. Arribant al passeig Maragall per Sant Antoni Maria Claret, un no pot deixar de fixar-se en la llanterna blanquíssima, dibuixada per les ombres de les seves pilastres i motllures i coronada per una cúpula que amb la seva forma delata que no pertany a un edifici corrent.

L’església està formada per dos cossos. Un és el temple en si mateix, dibuixat per la seva volumetria i ressaltat pel blanc de l’acabat. L’altre és el centre parroquial, resolt amb un edifici de dues plantes d’obra vista, marcat pel gest de la façana per separar-se del temple i per una disposició de pòrtics repetits. Aquest edifici permet l’accés a la cripta del soterrani, les dependències parroquials i els serveis. Així, l’església queda lliure de cap altre volum i permet que els fidels puguin sortir i donar la volta al temple el Divendres Sant, tal com marca la litúrgia. L’ortodòxia i les regles sobre aquests edificis són alguna cosa més que el programa funcional: aquí les regles s’observen, i en certa mesura són alhora l’arquitectura del temple i les responsables que els feligresos i l’espai se sincronitzin més enllà de l’ús elemental d’un edifici. El temple, des del punt de vista arquitectònic, convida a mirar-se’l i a reflexionar sobre l’arquitectura actual.

Sovint, quan es reflexiona sobre arquitectura moderna, es pensa tan sols en el que va aportar, però després potser podria ponderar-se el que es va perdre. Coses com ara la idea de centralitat, la forma acabada, elements constructius com arcs, voltes i cúpules, i també revestiments, decoració... No és que els haguem de recuperar, sinó que, negant-los, no n’aprenem res, no els fem créixer. Es nega que puguin inspirar.

Aquí, en canvi, a l’exterior trobem algunes d’aquestes formes proscrites, com ara les cornises, les pilastres i una profusió de petits arcs cecs de diferents altures a la part superior de la caixa del temple que ajuden a donar-li relleu amb l’aparició d’unes fines línies d’ombra, i que contribueixen a trencar els plans de les façanes que introdueixen conjuntament, milloren els acabats i eviten els plans purs moderns. La puresa és en un altre lloc. Amb aquest repertori formal es poden utilitzar materials com l’arrebossat i la pintura de color blanc. L’interior de la nau, la pièce de résistance, és inseparable de la litúrgia i de la seva construcció: els arcs torals, les petxines i els arcs secundaris disposats a 45 graus són una manera eficaç de reduir el diàmetre del cimbori, la llanterna i el pantocràtor, encara per pintar. El fet que l’edifici estigui quasi acabat permet veure’l amb tota l’originalitat i la cruesa que destil·la la seva construcció, com passa amb el revestiment interior meticulosament ratllat per rebre els frescs i mosaics amb què els feligresos se’l faran casa seva. Benvingut, sant Jordi!