Pintar i exposar l’exili

La Fundació Apel·les Fenosa, centre discret, recòndit i genial que us convido a conèixer o a tornar-hi si ja el coneixeu, reviu una de les experiències culturals de l’exili republicà català: la galeria Mirador. Va funcionar a París entre el 1948 i el 1955. I no a qualsevol lloc. Era a la plaça Vendôme, de gran renom, al costat de l’hotel Ritz. Avui és una joieria de luxe i llavors era contigua a una de les galeries clau de la postguerra, la René Drouin, que exposava sovint artistes com Jean Dubuffet i Henri Michaux. És la galeria on Mercè Rodoreda esperava mostrar les seves pintures i collages, el 1953-1954, exposició que no es va arribar a fer i per a la qual havia preparat i signat una trentena llarga d’obres; per sort es conserven a la fundació que porta el seu nom i en una col·lecció privada. Dues són a l’expo, titulada simplement Galerie Mirador. París. 1948-1955.

La Mirador es deia així per la revista del mateix títol que l’advocat i polític Amadeu Hurtado havia fundat el 1929. Dirigida per Manuel Brunet i Just Cabot, subtitulada Setmanari de literatura, art i política, va ser i continua sent una de les fites de la cultura catalana crescuda en la modernitat que perdria la guerra i s’hauria d’exiliar. “Mirador és el lloc des del qual es mira i, activament, és també l’home que mira”, es llegeix a la columna de presentació, el 31 de gener d’aquell any de l’exposició universal ultramoderna. Va sortir fins al gener del 1937, van ser 404 números. Onze anys després, la sala parisenca. Amb el mateix rètol que la capçalera avui històrica del setmanari, sorgida d’un dibuix reproduït en fotogravat. Els impulsors van ser ara l’editor del setmanari Víctor Hurtado, el crític d’art Lluís Montanyà i sobretot la promotora d’art Rosita Castelucho, una dona d’envergadura amb una trajectòria encara per descobrir. S’hi va unir Just Cabot, no tant en la gestió de la galeria ni encara menys en el patrocini, que de diners en tenia pocs, sinó amb la seva col·lecció de bibliòfil, a la llibreria instal·lada al soterrani de la Mirador.

És on va exposar, el 1949, Maria Sanmartí, una artista de qui tenim avui una obra a la col·lecció del Macba, dues a la Fundació Palau i Fabre i poc més. Una pintora naïf, sense educació plàstica que, com tants artistes denominats així, va començar de gran. Era la mare del pintor i cartellista Antoni Clavé. Als seixanta anys, impedida com estava des de jove en una cadira de rodes i encara que només podia fer servir el braç esquerre, va començar a dibuixar quan l’hi va demanar el net de cinc anys. I va brotar tot: color lluminós, imaginació ardent, cap preocupació d’estil. Clavé i els seus amics la van animar. Era el 1947. Aquells anys, després de la penosa guerra i la fosca ocupació alemanya, en l’ambigu alliberament, l’art que sortia d’artistes sense preparació, diguem-ne els sense art, va ser una alenada d’aire.

Ho va advertir Palau i Fabre, poeta que després seria el gran expert de Picasso i la seva obra. El 1947 escrivia a la revista Ariel que “enmig d’aquesta tempestat, d’aquest pèlag asfixiant i ultrasaturat que sovint és París” l’obra de Maria Sanmartí, per “la puerilitat total del seu gest –que és el del seu traç— és el que més compta per a nosaltres, ja que tot, avui, sembla massa volgut, massa fabricat. La innocència sembla difícil de reconquerir, hi ha un cansament general, una opressió atmosfèrica d’artifici”.

Cal promoure una expo de la Sanmartí. De moment, donem gràcies a l’Apel·les Fenosa i al seu director, Josep Miquel Garcia, per rescatar-la aquí, al costat de tants dels seus companys de l’aventura parisenca de la Mirador.

També cal saber més sobre Rosita Castelucho, que no consta ni a la Viquipèdia. “Els Castelucho”, recorda el comissari de la mostra, el mateix director Garcia, “eren una institució a París. Una saga que regentava l’Académie de la Grande Chaumière, carrer on havien obert una galeria amb el seu nom”, per on passarien artistes ibèrics i internacionals. Rosita va seguir el camí obert per l’avi i “dels fundadors de la Mirador era sens dubte qui millor coneixia el negoci”.

També hi va exposar Marianne Peretti. Amb noranta anys ben fets continua creant i és una figura de les arts del Brasil, on es va traslladar el 1954, dos anys després d’exposar a la Mirador, al costat de l’arquitecte Oscar Niemeyer, que aixecaria Brasília. En podeu saber més, d’aquestes artistes i dels altres de la galeria (Doisneau, García Vivancos, Luis Suárez, Key Sato…) a l’expo del Vendrell. Una bella sorpresa, al costat d’una meravella: la col·lecció i el jardí d’escultures d’Apel·les Fenosa.

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural.