Patir per Messi

El barcelonisme viu pendent de Messi. Ara mateix no se sap ben bé què té ni quan estarà a punt per jugar un partit, ni si trigarà gaire a agafar la forma després que ni tan sols hagi pogut fer la pretemporada per culpa de les vacances i la Copa Amèrica. Va fer un mal torneig, segurament perquè estava molt cansat, i va semblar que preferia jugar de mitja punta, per darrere de dos davanters, com si confiés més en les seves passades que en les rematades, condicionat per la discreció futbolística de l’Albiceleste.

Als seus 32 anys, Messi ha d’aprendre a regular els esforços per continuar essent el número 1. La seva explosivitat i canvi de ritme encara marquen les diferències, i no perd les ganes de jugar a futbol després d’una trajectòria única, per exitosa i també per continuada, com si fos etern per més que l’afició blaugrana sovint es pregunti: i el dia que plegui Messi? Aquest és un moment temut al Camp Nou. Afortunadament, sobretot a efectes blaugranes, aquest moment no ha arribat i encara es pot gaudir del 10.

Per ara l’afició s’acostuma a la seva absència: pregunta, mira la televisió i les xarxes socials per veure si s’entrena, escolta la ràdio per intuir quan tornarà i a cada conferència de premsa es demana a Valverde com veu el capità del Barça. Hi ha molta expectació i una impaciència controlada, com si no es pogués fer res més que esperar, conscients els culers que tard o d’hora tornaran a veure Messi. I és que hi ha un patiment encara pitjor que el de saber que Messi està lesionat.

És el de veure com Messi es lesiona. Quan passa la gent no sap on posar-se ni què fer mentre el jugador es toca la cama, es deixa anar a terra, fa gestos de dolor, envoltat de metges i fisioterapeutes. Ningú s’atreveix a dir res i tot l’estadi es paralitza, fins i tot el seu equip, pendent de l’evolució del capità. Va passar el dia del Vila-real, sense anar més lluny. Els aficionats blaugranes es desviuen per saber què té, com si el dolor de l’argentí s’encomanés i fos difícil de suportar.

Hi ha vegades que Messi s’aixeca i prova si pot davant del temor dels aficionats que hi ha al camp i els que el miren per televisió. Tornen a ser instants de martiri fins que claudica, es fica als vestidors i no queda altre remei que llegir el comunicat mèdic i tornar a esperar els dies que faci falta per veure’l jugar novament. No se sap quan serà, però en la seva recuperació segur que hi tenen molt a veure els resultats de l’equip: si són bons, oli en un llum, i en cas contrari, malament rai.

Quan la cosa no rutlla, Messi té ansietat per reaparèixer, vol ajudar els seus companys al més aviat possible, circumstància que afavoreix l’estrès d’uns i altres, també el de l’afició. I si en canvi el resultat és favorable, el retorn de l’argentí és per fer millor l’equip i resoldre els partits més delicats: l’any passat el Barça va fer un gran encontre davant de l’Inter i va golejar el Madrid sense Messi, de la mateixa manera que la seva presència va ser decisiva per guanyar la Lliga i per derrotar el Liverpool per 3-0.

Hi ha una tercera situació emocionalment tan transcendent com les anteriors, i és quan Messi surt a escalfar-se des de la banqueta. L’aura de fortalesa que es crea a l’estadi desmenteix aleshores el caràcter poruc del Barça. El barcelonisme se sent més poderós que mai durant aquella estona prèvia que l’argenti trepitgi el camp, tothom rendit a Messi, fins i tot el rival més temut a la Lliga i a la Champions. Altra cosa és el que passarà després al terreny de joc.

En el fons el que neguiteja el barcelonisme és la por que un dia no es recuperi bé del tot, no estigui fi, no faci tants gols com fins ara i ja no sigui Messi. Ja diu Valdano que el segon millor jugador del món després de Messi és Messi lesionat. El drama d’ara mateix és que, després de tants anys i panys de messianisme, hi ha qui pateix també no per si està lesionat o es lesiona, sinó també per si Messi ja no serà Messi quan torni. Això se’n diu patir per Messi.