El problema del Barça és la deixadesa

La síndrome del Liverpool que el Barça pateix a la Champions afecta ara també LaLiga. Acostuma a guanyar al Camp Nou i a perdre o empatar quan juga fora, talment com va passar la temporada passada amb el campió d’Europa, que tot i fer un gran partit a l’anada, superior en molts moments als blaugrana, va sortir escaldat de l’estadi (3-0) i va remuntar a Anfield (4-0).

A casa, amb la gent a favor, el Barça aprofita que el camp és gran i els rivals no donen l’abast; a fora, en canvi, són els adversaris els que han perdut el respecte a l’equip de Valverde: li fan els partits difícils, intensos i molt físics, massa feixucs per a uns jugadors que necessiten estar fins per donar velocitat a la pilota i imposar la seva tècnica.

I ara mateix, quan pràcticament acaba de començar el curs, els blaugrana encara no estan en forma: la pretemporada i les lesions els han martiritzat i són a l’abast d’equips durs com l'Athletic, l'Osasuna i el Granada. Els errors individuals també han estat gruixuts: Junior i Vidal van fallar a Los Cármenes i Piqué ja acumula quatre targetes en cinc partits.

Hi ha, per tant, problemes conjunturals que expliquen la mala classificació del Barça. Però també n’hi ha d’estructurals, sobretot perquè la política esportiva és erràtica, circumstància que provoca errors en els fitxatges. Per exemple: encara no s’ha trobat un substitut d’Alves ni tampoc queda gaire clar com ocupar la plaça d’Iniesta.

L’equip no acaba de girar rodó i aquesta és una qüestió preocupant perquè afecta tots els futbolistes. Al Barça li falta tensió competitiva, concentració i més bona comunicació i coordinació al camp entre els seus jugadors. A vegades fa la sensació que no es troben perquè no es parlen, i també perquè no s’entrenen ni preparen prou bé els partits.

No s’entén, si no, com es produeixen situacions que fan riure, sobretot en la defensa de l’estratègia –cada córner és un sidral– i a l’hora de coordinar els moviments en atac –a vegades sembla que Griezmann jugui amb l’equip contrari. Tot plegat fa la sensació de deixadesa. Hi ha massa complaença i poca exigència; d’aquí ve que no es jugui com una unitat ni de manera organitzada.

El gruix d’aquesta plantilla és tan bo i experimentat que pensa que no cal córrer, que té els automatismes molt ben apresos i que se’n sortirà per la seva qualitat, cosa que confon els nouvinguts, acostumats al rigor. No és pas improvisació, sinó que seria allò de la inèrcia, com si es guanyés per rutina i no pas per gust.

Massa sovint sembla que a molts els falta esma, com si estiguessin tips, per no dir farts, i d’altres no saben com arribar i seure a la taula, una situació que facilita la fractura al vestidor o la no-integració. No hi ha èxit possible si no es fa pinya i es juga com un equip, cosa que depèn especialment tant de l’entrenador com dels capitans.

Si estan cansats, o fins i tot avorrits de guanyar la Lliga, doncs estaria be que es dediquessin a jugar bé, encara que fos a estones, i aleshores es guanyarien el dret a perdre de tant en tant. Ja se sap que els resultats de l’observatori blaugrana diuen ara que els socis prioritzen “guanyar-ho tot” per sobre del bon futbol. El problema és que ara no fan ni una cosa ni l’altra.

Algú hauria de posar-hi remei, però no se sap qui, perquè al club falta autoritat i lideratge, tot i la figura de Messi, que més aviat regna en silenci. Valverde encara està prenent les mides a l’equip després d’haver sabut equilibrar-lo quan Neymar va marxar, i d’estimular-lo més tard fent que els partits es decidissin a les àrees, la fórmula de la passada temporada.

Si no s’hi intervé, en cas que no es faciliti la cohesió ni que sigui al voltant d’una idea de joc, es corre el risc que tot plegat es podreixi de mala manera com ja ha passat altres vegades al Barça.