Cinc espais verds per aïllar-se de la contaminació a Barcelona

Jardins de la Tamarita

A la part alta de Barcelona hi ha els jardins de la Tamarita, ideats per l’arquitecte i paisatgista Nicolau Maria Rubió i Tudurí, que també va participar en l’enjardinament de Montjuïc. La finca té els orígens en una família belga que es va establir a Barcelona al segle XVIII. Després de la Guerra Civil, el terreny va ser abandonat fins que el 1993 va passar a ser de titularitat pública. Els jardins, de gran biodiversitat (llorers, plàtans, xiprers, bambús, etc.), estan dividits en dos àmbits diferenciats; el primer, d’un gran ordre estructural, està format per un conjunt d’estàtues i elements decoratius de tipus classicista; mentre que el segon aprofita el pas del torrent del Frare Blanc per oferir una visió més naturalista. Tot un pulmó enmig de la metròpolis. Pg. Sant Gervasi, 47-49.

Jardins de la Universitat

En menys de 10.000 metres quadrats, els jardins que hi ha al claustre neomedievalista de la Universitat de Barcelona (UB) disposen de gairebé 250 espècies diferents, algunes de més de dos segles de vida. A banda i banda de l’entrada principal se situa el pati de Ciències (a la dreta) i de Lletres (a l’esquerra) i al centre, hi ha un estany amb peixos, granotes i un brollador amb molt d’encant. El 2017 la UB va publicar un llibre per donar a conèixer el singular espai verd, envoltat de llibres i coneixement. Es tracta d’El jardí de l’Edifici Històric de la Universitat de Barcelona: 101 plantes per a una passejada botànica i literària, a càrrec del catedràtic en botànica Joan Vallès i amb la participació literària de Montserrat Camps. Gran Via de les Corts Catalanes, 585.

El 1929 es van crear els elegants jardins de Joan Maragall, dissenyats al voltant del Pavelló Reial (Palauet Albéniz), dins del recinte de la important Exposició Internacional que va tenir lloc a Barcelona el mateix any. Els jardins de Joan Maragall són uns dels més grans de la ciutat: fan més de cinc vegades el Camp Nou (3,6 hectàrees) i representen un bon exemple de la jardineria de principis del segle XX, amb til·lers i magnòlies flanquejant les avingudes, dues plantes que són força recurrents i simbòliques en l’obra de l’escriptora catalana Mercè Rodoreda (1908-1983). El cedre del Líban, el pi pinyer i el xiprer són alguns dels arbres més habituals de l’espai. A part de la vegetació, els jardins també disposen d’una trentena d’escultures de diferents estils i autors on hi destaca la presència de la figura femenina nua, per exemple amb Al·legoria a la Sardana (1965), d’Ernest Maragall i Dona Ajaguda (1970), d’Enric Monjo. Av. dels Montanyans, 48.

Parc de Joan Miró

La paradigmàtica escultura de 22 metres d’altura Dona i Ocell, ideada per Joan Miró el 1983 (l’última obra pública del surrealista), presideix el parc que rep el nom de l’artista, entre Plaça Espanya i la plaça de toros de Les Arenes. Inaugurat el 1983, el parc, també conegut com el de l’escorxador, va seguir l’ordre reticular de l’Eixample de Cerdà a les plantacions del palmerar i la pineda, les grans protagonistes de l’espai. A dins del polifacètic recinte se situa una biblioteca i al voltant s’hi troben diverses institucions, com l’Espai de fotografia Francesc Català-Roca, l’Institut Ernest Lluch i el Centre Esportiu Joan Miró, on l'estiu passat va instal·lar un espai amb jocs d’aigua per als més petits. Carrer d’Aragó, 2.

El mateix arquitecte que va fer aixecar la Torre Agbar (el francès Jean Nouvel) va dissenyar el Parc del Centre del Poblenou el 2008. El seu perímetre està aïllat de l'exterior per una tanca de buguenvíl·lies que recorden certes obres del land art (on paisatge i obra artística estan estretament relacionades). A l'interior hi ha palmeres, cactus, plantes enfiladisses i fins i tot aromàtiques, que perfumen l'espai. Les més de cinc hectàrees de verd, on predomina la vegetació autòctona mediterrània, comparteixen espai amb l'avantguardisme de Nouvel. El parc, a més, disposa d’un dispositiu d’emmagatzematge i tractament d’aigües que garanteix el reg a totes les plantes i arbres a través d’un sistema de degoteig amb aigua freàtica. Avinguda Diagonal, 130.