El procés del Lluçanès

Una vegada més, l’Onze de Setembre passat l'Assemblea Nacional Catalana va fer gala del seu poder de convocatòria i la seva perícia organitzativa amb una ordenada, pacífica i festiva mobilització massiva xifrada en 600.000 ànimes que ja voldrien els defensors d'altres causes, aquí i més enllà de les nostres fronteres.

Com en altres ocasions, l'ANC va dividir els carrers de la manifestació en "trams" assignats a les diferents comarques de Catalunya. De la nòmina de comarques publicades per l'ANC sorprenen dos detalls. En primer lloc, en els trams 1 i 2 (avinguda del Paral·lel) havien de confluir els manifestants de la comarca del Lluçanès. En segon lloc, en el tram 20 (Gran Via a l'altura de Casanova), s'havien de concentrar els manifestants de la Baixa Cerdanya, una denominació que no es correspon amb el nom oficial de la comarca en qüestió, que és Cerdanya a seques. El segon cas és un matís terminològic que respon a una volença irredemptista previsible (la Cerdanya catalana és la "baixa" perquè la francesa seria l’"alta"). El primer detall comporta una gravetat més gran, ja que l'ANC va passar per sobre del Parlament proclamant l'existència d'una comarca, el Lluçanès, que el legislador encara no ha creat.

L’ANC va passar per sobre del Parlament proclamant l’existència d’una comarca, el Lluçanès, que el legislador encara no ha creat

El cas de la –de moment fallida– comarca del Lluçanès mereix una anàlisi acurada per les lliçons que se’n poden extreure per a altres processos de separació i sobretot en un moment en què, una vegada difuminat el "mandat" de l'1-O, la reivindicació d'un referèndum –preferiblement pactat– torna a guanyar força a Catalunya.

Responent a la demanda dels ajuntaments del Lluçanès, el 2015 la Generalitat va autoritzar una consulta popular en què els ciutadans de la zona poguessin respondre a la pregunta "¿Vols que el teu municipi formi part de la comarca del Lluçanès?". El 17 de juliol, després de reunir-se amb els alcaldes de la zona, el Departament de Governació de la Generalitat va publicar una nota de premsa per donar a conèixer les pautes del procés participatiu; entre altres coses, segons la nota, el document acordat amb els alcaldes preveia que "qualsevol municipi on el resultat del procés sigui negatiu continuarà adscrit a la seva comarca actual".

La consulta es va celebrar el 26 de juliol del 2015. Amb una participació del 55% del cens, molt superior al llindar pactat amb els alcaldes (el 35%), el "sí" va arrasar amb un 70% dels vots. El resultat semblava inapel·lable. El problema és que en 5 dels 13 municipis cridats a les urnes va triomfar el "no". Els ciutadans de Santa Maria de Merlès van venir a dir que preferien quedar-se al Berguedà; els de Sant Feliu Sasserra, al Bages; i els de Sant Agustí de Lluçanès, Sant Bartomeu del Grau i Sant Boi de Lluçanès, a Osona.

En el referèndum per crear la comarca, el ‘sí’ va arrasar amb un 70% dels vots, però en cinc dels 13 municipis va triomfar el ‘no’

Amb aquestes dades a la mà, el procés va tirar endavant i es va constituir al Parlament una ponència per elaborar la llei de creació de la comarca del Lluçanès. Per a sorpresa de molta gent, la ponència es va despenjar amb un text que preveu la creació d'una comarca integrada per 13 municipis en comptes de 8. Contra el que havia promès la Generalitat abans de la consulta, l'únic consol per als municipis del "no" era una disposició transitòria que permetia als ajuntaments d'aquests municipis adoptar un acord per manifestar si volen "continuar formant part de la comarca del Lluçanès o bé reintegrar-se a la comarca a la qual estaven adscrits anteriorment" (una cosa tan rocambolesca com tornar a una comarca de la qual mai havien volgut sortir). No és estrany que davant aquesta desvirtuació tan gran dels acords previs en el debat de la totalitat tres grups parlamentaris no donessin suport al text, que de tota manera hauria seguit el tràmit parlamentari si la legislatura no s'hagués interromput traumàticament l'octubre del 2017.

Un reconeixement implícit del fracàs d'aquest procés és que cap dels partits que sí que va donar suport a la proposició de llei tingués la creació de la comarca del Lluçanès en el seu programa per a les eleccions del 21 de desembre del 2017. Tampoc no sembla que Quim Torra, en la seva visita a Prats de Lluçanès el desembre del 2018, prometés res sobre això, malgrat les pressions que sens dubte va rebre de l'alcalde de la localitat, Isaac Peraire, un dels màxims líders de l'independentisme lluçanenc. Sigui com sigui, abans de continuar apostant per consultes plebiscitàries –fins i tot pactades– per resoldre disputes territorials en societats dividides caldria prendre's el Lluçanès seriosament.