Ni pre ni sub, el Lluçanès és comarca

Hi ha un moment a la vida en què s’imposa un acte d’afirmació com a resposta a la negació, o, si es vol, es fa necessària una declaració d’intencions per esvair els dubtes i combatre la por que durant anys ha immobilitzat la població, incapaç de respondre aquesta incertesa tan mercantil: què hi guanyo o què hi perdo si voto sí o no? Aquest és el dilema que havia de resoldre el Lluçanès. Ja no hi havia alternativa: ser o no ser després d’haver estat etiquetat com una subcomarca o una sotsvegueria, sempre sotmès o subestimat, esmicolat, mai protagonista, fins que la gent ha dit prou: volem ser la comarca que fa 43 de Catalunya.

La participació ha estat tan important (55,15%), molt per sobre del 35% exigit per la Generalitat, com sorprenent es pot considerar la votació, sobretot perquè cinc dels 13 pobles han dit no: ja se sabia que Sant Bartomeu, Sant Feliu Sasserra i Merlès se sentien més propers a Osona, al Bages i al Berguedà, respectivament, i, en canvi, resulta fins a cert punt controvertida la negativa de Sant Boi i Sant Agustí. El pes de Prats ha estat decisiu per fer guanyar el sí, triomfador també a Olost, Perafita, Oristà, Alpens, Lluçà, Sant Martí d’Albars i Sobremunt. La diversitat, i a vegades la divisió, sempre seran, en qualsevol cas, consubstancials al Lluçanès.

Ja veurem què volen que sigui el Lluçanès, els habitants de la possible nova comarca, terra de pas com ha estat sempre, zona de pas cap a Berga, Manresa i Vic, un país prepirinenc i, com a tal, resignat a anticipar o clausurar, abans o després d’Osona, el Bages o el Berguedà, i des d’avui també un territori que s’ha d’explicar per si sol, sense necessitat d’acompanyament, “una marca que ens posiciona amb perfil propi al mapa del país” (paraula de l'escriptor Ramon Erra) i no només “un tascó posat entre la plana de Vic a llevant i la comarca de Berga a ponent, un Pirineu sense llàgrimes” (com va dir ja fa molt de temps Josep Pla).

Ara toca dir: “sóc del Lluçanès” i no d’un poble petit a no se sap quants quilòmetres de la plaça de Vic. Avis, pares i fills ens tornem a trobar al punt de partida després d’un temps de donar voltes pel món, tots pendents de donar sentit a la nostra vida, convençuts que comença una nova història. Els de la meva generació vàrem haver de triar entre el pare o la mare: l’un ens estirava d’un braç perquè complíssim com a hereus de la terra i l’altra ens insistia que fugíssim de casa, espantats pels renecs del cap de família i avalats pel criteri del mestre, del metge, del capellà o del secretari, persones amb estudis i amb un càrrec.

L’un ens estirava d’un braç perquè complíssim com a hereus de la terra i l’altra ens insistia que fugíssim de casa

Els que en marxaven buscaven la fortuna i els que s'hi quedaven practicaven la supervivència, cosa discutible amb el temps, com ara, que s'ha demostrat que tenir un títol professional no significa necessàriament tenir assegurada la prosperitat, tant hi fa que siguis d’Olost, de Prats o de Perafita. Els adolescents ja no necessiten sortir del Lluçanès per ser homes i dones de profit i ha millorat molt l’atenció als avis mentre els pares i mares van i vénen sense parar, inquiets i preocupats, tan buscavides com els de ciutat, de manera que cal recapitular i tornar a començar a partir d’una certesa: el cicle vital pot completar-se al Lluçanès.

El paper vertebrador del Consistori i de l’Institut de Prats han estat cabdals per donar cohesió al Lluçanès, esquarterat administrativament, judicialment, eclesiàsticament i políticament des de sempre, per més que geogràficament i històricament sempre ha estat vist com una comarca natural: “Hi ha qui diu que el Lluçanès no és una comarca. Em podeu dir, doncs, què seria una comarca?”, afirma el geògraf Lluís Casassas. Pot agradar més o menys, es pot explicar millor o pitjor, funcionarà bé o malament, però la condició de comarca resulta indiscutible: 70,7% contra 26,4%

Ara és el torn dels tràmits administratius i les decisions al Parlament mentre els ajuntaments del Lluçanès planegen una acció política conjunta per invertir millor els recursos, optimitzar els serveis i generar noves inversions davant de la cultura de les subvencions –ha disminuït sensiblement l’aportació de 650.000 euros. Fer-ho de manera conjunta o mancomunada sempre serà més efectiu que no pas poble a poble, per més que s’ha d’esperar que decideixen els municipis que han dit que no (la votació no és vinculant i cada poble pot escollir a quina comarca vol pertànyer), fet que evidencia que aquest és un país reconsagrat com les seves carreteres, inconfusible, el Lluçanès

Han estat molts anys de divisió i trencament per demanar un resultat unànime, de manera que ara cal tenir paciència i reflexionar des de la determinació, no des de l'exclusió. Ara han d'actuar els alcaldes, ja que la gent ja hi ha dit la seva i ha decidit que el Lluçanès sigui la comarca que fa 43 de Catalunya.