Sortir del pantà

Una Diada de perfil baix, en trànsit cap a la resposta a la sentència del Tribunal Suprem, ha servit, tanmateix, per evidenciar una vegada més que queda molt per fer, si es vol tancar el llarg parèntesi d’estancament que es va obrir després dels fets de la tardor del 2017. És raonable pensar que després de la sentència comenci una nova etapa. Però perquè el conflicte surti del pantà en el qual està atrapat (si és que totes les parts ho desitgen, cosa que no és evident) convé afrontar la realitat de cara i, en aquest sentit, la Diada va donar pistes.

Sens dubte es palpa una certa malenconia en l’estat d’ànim de l’independentisme, mentre l’elaboració dels errors que els van portar a estavellar-se contra el mur de l’Estat va avançant, obrint tota mena de bretxes en la ja només retòrica unitat independentista. És un pas necessari que portarà convulsions, i el final del qual dependrà de la capacitat de tots —començant per les institucions espanyoles— per entendre on som: què és possible i què és impossible. La Diada ens ha deixat dos senyals que ens adverteixen de les dificultats de redreçar el camí.

Una, concerneix el camp de l’independentisme. En el neguit pels desacords entre els partits sobiranistes, que segueixen estratègies diferents, des de l’ANC i altres autoproclamades institucions de la societat civil ha sorgit la dialèctica del poble, la bona gent, contra els dirigents polítics. En una primera lectura es pot interpretar simplement com un símptoma del malestar per la divisió de l’independentisme, pas necessari cap a una nova etapa, però difícil d’assumir per una part de les seves bases. Però la culpabilització dels polítics i la sacralització del poble sempre és una via perillosa que obre camí als demagogs. Els que parlen de la traïció dels polítics haurien de ser conscients que ells van tenir molt a veure que Puigdemont i companyia no paressin a temps. I a hores d’ara ja haurien d’haver entès el que és evident: que la implantació de la República era senzillament impossible.

L’altre senyal apel·la a les institucions de l’Estat i a l’anomenat constitucionalisme. Com que era previsible el descens de participants en la Diada respecte als anys anteriors ha donat curs a titulars i declaracions en termes de fracàs, retrocés, desmobilització, fatiga, en una anticipació ansiosa d’un presumpte final del conflicte per esgotament. No hi ha pitjor cec que el que no vol veure, ni pitjor política que la dels que es creuen les seves pròpies mentides. Certament, la manifestació ha estat menys massiva que altres anys. Però han continuat sortint al carrer diversos centenars de milers de persones. Algú em sap dir un conflicte polític a Europa que hagi tret al carrer tantes vegades seguides tanta gent? Què diu la Diada? Els que tenen la responsabilitat de trobar solucions polítiques es neguen a assumir que l’independentisme hi és i que hi és per quedar-s’hi. I que per tant se l’ha de reconèixer com a actor polític i trobar la manera d’entendre’s.

“Els canadencs veuen que els països es mantenen units perquè eviten l’ús d’armes atòmiques. No fan referèndums unilaterals ni utilitzen la llei per resoldre problemes d’aquesta mena. Els resolen políticament, asseient-se, parlant. I no perquè vulguin, sinó perquè és l’única solució”. Aquestes paraules són del canadenc Michel Ignatieff, polític liberal i estudiós de la “qüestió nacional” en una conversa amb Ernesto Ekaizer, publicada al diari Ara. I conclou: “Els que van judicialitzar aquest procés esperen que el judici sigui el final d’alguna cosa, però això no té final. Els catalans diuen que això no s’acabarà fins a aconseguir la independència. Però la independència no serà reconeguda. I de la banda espanyola creuen que això acabarà amb un càstig judicial ferm per als nacionalistes i que això posarà punt final al problema”. Entre dues fantasies només hi ha una sortida: el retorn a la política. Però això demana als dos bàndol el que avui no s’entreveu per enlloc: dirigents polítics amb autoritat, sense por de contradir els seus i capaços de llaurar un futur a partir del reconeixement mutu. Mentre uns estiguin pendents dels que els diuen traïdors a Twitter i els altres dels que els acusen de posar Espanya a subhasta, no serà fàcil sortir del pantà. Les aigües estancades produeixen infeccions i aquestes són contagioses: poden atrapar tothom.