Diada, una nau sense vent a les veles

Abraham Lincoln deia que a partir dels 40 anys un és responsable de la seva pròpia cara. Als seus 43 anys, la Diada recuperada té una altra cara de quan es va presentar el 1976 a Sant Boi, el Baix Llobregat, amb el crit de "Llibertat, amnistia i Estatut d'Autonomia" amb accent xarnego i del moviment obrer. Aquell rostre col·lectiu de la manifestació del 1976 tenia cara i veu de nació real dels ciutadans. Ara té les faccions corregides per la cirurgia del procés a semblança d'un "imaginari de ciutadania a mesura d'una nació ideal dictada per la història", en paraules robades a Manuel Vázquez Montalbán.

El que llavors va omplir la plaça Catalunya de Sant Boi no va ser el record d'una dolorosa però llunyana derrota de 250 anys enrere en la guerra entre un arxiduc vienès i un duc nascut a Versalles que volien ser reis d'Espanya, sinó la memòria propera d'un gener de 37 anys enrere que va acabar amb el triomf de la dictadura, l'entrada de les tropes franquistes a Barcelona i la fi de la república espanyola i de l'Estatut. Era la voluntat de recuperar les llibertats democràtiques i nacionals arrabassades per les armes a l'Espanya i la Catalunya republicana amb un milió de morts.

Pel camí que va aquest dia, no només quedarà com la Diada Nacional de mitja Catalunya sinó també com la mobilització que ha triturat els consensos del catalanisme transversal i unificador que en els seus primers anys va ajudar a construir. El nacionalisme de l'era digital ha rebutjat allò que era compartit, que no era poc, i ha explotat com a veta electoral la vella mina de la diferència, i no ha tingut miraments a fer caure els ponts que feien que una majoria social compartís un present i un horitzó de futur. El que feia forta la nostra comunitat nacional no era el cultiu intensiu de la identitat per allunyar les males companyies sinó allò que la nostra gent tenim en comú i l'acceptació que la barreja d'orígens i afectes no és un llast sinó una riquesa.

Abans, el "Som una nació" sonava a inclusiu, tot i que no s'acabava de concretar què volia dir exactament "ser una nació". Semblava un concepte obert, com una plaça pública coberta a l'aire lliure sense reserva de dret d'admissió. Una plaça que ha tancat i barrat el sobiranisme de llaç groc i estrella a la senyera, precàriament unit per un únic objectiu: la independència. La manifestació d'aquest 11-S, sense política a la capçalera, ha estat com una metàfora de l'independentisme, una gran nau sense vent a les veles, embarrancada, amb una tripulació dividida, sense vies polítiques transitables al full de ruta. Embarrancats i amb els consensos nacionals i socials trencats. No serà fàcil trobar camins viables i objectius possibles, més enllà de la sentència, la independència i l'autodeterminació, però caldrà començar a fer-ho.

José Luis Atienza és Coportaveu de Comuns Federalistes