Quim Gutiérrez: “Era molt petit, vaig portar la fama molt malament i en vaig patir les conseqüències”

Està content i relaxat. Quim Gutiérrez avui desborda confiança en si mateix. Ja sigui en l’entrevista o en la sessió de fotos, l’actor català sembla tranquil i còmode. Diria Quim Gutiérrez que la seva vida ha estat normal? “Ha estat favorable comparat amb el que podria haver estat. Mira, jo faig això [la interpretació] perquè m’agrada que em facin cas. És una imatge molt ximple. Recordo amb deu o onze anys veure Pasqual Maragall d’alcalde de Barcelona, i hi havia alguna cosa en les circumstàncies d’aquest senyor, una mica en aquest to de celebritat, que jo pensava: ’jo vull rebre l’atenció d’aquest senyor que sembla que callen i li fan cas’, explica. “Jo volia rebre aquesta atenció. Així que imagina't de quina manera podria haver acabat. Encara bo que quan vaig començar no hi havia xarxes socials”.

El pitjor amb què ha hagut de bregar Quim Gutiérrez ha estat amb la fama primerenca. Barceloní de 1981, amb 12 anys va debutar a Poble Nou, una sèrie d’un èxit enorme de TV3 en la qual va estar tres anys. “Era molt petit, vaig portar la fama molt malament i vaig patir-ne les conseqüències tot el temps posterior. Jo era el net català per antonomàsia. Vaig tenir molta sort amb la manera que els meus pares van gestionar les meves primeres feines. Si surts indemne de la popularitat adolescent estàs immunitzat per a tota la vida”.

El que van fer els seus pares va ser treure’l temporalment de la interpretació perquè es concentrés en els estudis. “En allò social em va venir molt bé. Però aquesta feina enganxa i la vaig trobar a faltar”. Va tornar-hi amb 20, amb una altra sèrie de TV3, i quatre anys després protagonitzava Azuloscurocasinegro. L’èxit de la pel·lícula va propulsar les carreres de molts dels implicats: la del director, un debutant Daniel Sánchez Arévalo; les dels seus companys de repartiment, Antonio de la Torre i Raúl Arévalo, i sobretot la del mateix Quim, que va aconseguir el Goya a millor actor novell.

Tornem al present. Avui somriu Quim Gutiérrez quan recorda el rodatge de Jungle cruise. “És una barbaritat, una pel·lícula de dos-cents i escaig milions de dòlars”, diu de la superproducció de Disney. S’estrenarà el juliol de 2020 i la història està inspirada en una atracció clàssica de Disneylandia. Inaugurada el 1955, consisteix en un vaixell que recorre un riu travessant una jungla plena d’animals mecànics. Exactament el mateix principi que Pirates del Carib. No és gaire arriscat dir que serà una pel·lícula d’aventures per a tota la família. Disney en estat pur.

Protagonitzada per Dwayne The Rock Johnson, l’actor més ben pagat de Hollywood, Emily Blunt i Edgar Ramírez i dirigida pel barceloní Jaume Collet-Serra, en la pel·lícula, hi participen Dani Rovira i ell. “L’Edgar, el Dani i jo som els dolents, una colla d’origen espanyol, encara que l’Edgar és veneçolà i va haver de treballar per tenir el nostre accent. El director buscava actors espanyols i va recórrer a nosaltres. Bé, he de reconèixer que li vaig enviar un vídeo. Jo soc poc de demanar. Em fa l’efecte que si les coses han d’arribar, arriben. Però, molt ben assessorat pel meu repre, vaig gravar una cosa més de broma que seriosament, amb una samarreta verda, dient-li alguna cosa com: ‘Ja estic preparat per al croma”.

Es veu que va funcionar, perquè va acabar rodant a Atlanta, Geòrgia: dos mesos envoltat d’especialistes i de preparadors físics per a les escenes d’acció. “Amb les estrelles, vam tenir menys tracte, perquè tenien caravanes separades. Però la relació va ser fantàstica. Jo em vaig posar nerviós el primer dia que vaig veure Emily Blunt. El segon, ja menys, i el tercer va passar una cosa molt graciosa. Rodàvem junts per primera vegada i ella em clavava una puntada de peu al pit. En acabar em va dir alguna cosa com ara: ‘Escolta, ho has fet molt bé’. Jo li vaig contestar: ‘Gràcies, ja fa uns dies que treballo’. I ella va respondre. ‘Ah!, ets actor?’. M’havia confós amb un especialista. Aquest era el meu nivell...”, diu, fent cara de gosset apallissat. I, de sobte, exclama: “Noooo, és que no m’havia vist! Encara que la veritat és que va ser una mica descoratjador. Tu penses que pel teu carisma s’assabentaran que ets actor, i no. Va pensar que era un especialista que actuava bé, en comptes d’un actor que sabia desenvolupar-se en escenes d’acció,”, i conclou el seu petit monòleg a l’estil d’El club de la comèdia.

Conseqüència, és de suposar, que és època de collita. Després de no saber-se gaire cosa d’ell en un any, ara se li acumulen les estrenes. La primera, Litus, va arribar el 13 de setembre: una pel·lícula de Dani de la Orden (El mejor verano de mi vida) que sembla una comèdia negríssima. O no. “No tinc gaire clar com definir el to. El bo de la pel·lícula és precisament no saber exactament què coi és. Però el que representa el meu personatge no és la part més divertida. I això m’agrada molt”.

Basada en una obra de teatre de Marta Buchaca estrenada el 2012, Litus explica la primera reunió d’un grup d’amics tres mesos després del suïcidi d’un d’ells. “M’agraden els personatges que cometen actes poc defensables èticament. Pensar com t’ho fas per justificar-lo, quanta merda m’hauria d’empassar per fer coses que en principi no em creuria capaç de fer”.

Gutiérrez ha agafat el gust a treballar amb directors primerencs. “Són diferents dels realitzadors experimentats, encara que hi ha de tot. N’hi ha que estan molt segurs de si mateixos i n’hi ha molt dúctils. Els més complicats són els que són insegurs i molt tancats perquè intenten tenir-ho tot sota control”, explica, amb el coneixement de causa que dona arribar a aquest punt en què, amb 38 anys, de vegades és el més experimentat de l’equip.

“Comença a passar-me. Mires al teu voltant i ets el més gran. Això és una cosa que parlava amb Clara Lago. Nosaltres, que sempre hem estat els petits, de sobte hem deixat de ser-ho. És un rol estrany. Tens un protagonista amb un director que és un parell d’anys més jove que tu, amb un repartiment que és més jove que tu i et donen via lliure perquè inventis. I cal estar molt pendent de com fer servir això que se t’ofereix. Perquè hi ha gent que li agrada exercir el poder, però en altres casos se’t dona una responsabilitat que a mi...”, tamborina nerviós la taula amb els dits. “Crec que me’n surto bé, però em preocupa no fer-ho. Hi ha molta càrrega sobre la teva esquena”.

Debutant és Aritz Moreno, realitzador de Ventajas de viajar en tren, una altra de les estrenes que té pendents. “El meu personatge és molt boig, molt extrem, també molt fosc i encara més complicat que el de Litus”, diu sobre una pel·lícula que s’espera amb expectació, entre altres coses perquè està basada en una novel·la espanyola de culte. “M’estan caient personatges fosquets, sí”, admet.

Bé, no tots. També li continuen caient personatges adorables i pocatraces. El gener de 2020 s’estrenarà Te quiero, imbécil, un llargmetratge que la seva directora, Laura Mañá, ha definit com “què passaria si Bridget Jones fos un espanyol d’uns trenta anys”. Ell no sembla gaire còmode amb la comparació. “Bé, crec que Bridget Jones no evoluciona tant com el meu personatge al llarg de la pel·lícula. Conec persones com ell. Gent que ha portat una vida en parella durant molts anys i de sobte intenta recuperar la seva vida de solter i no sap com fer-ho. No és un imbècil, sinó un tipus que s’ha parat. Que es pentina com ho feia quan tenia 16 anys i pren un munt de decisions equivocades. És una persona normal en una espiral de desastres”.

I arribem a l’últim projecte. Amb Netflix, és clar. Quim Gutiérrez serà Titán, el superheroi protagonista deEl vecino, la sèrie de Nacho Vigalondo basada en un còmic. “Jo no sé com seran els vestits dels superherois de Marvel, però aquest només et fa ser un paio poc traçut. Hi sents menys, hi veus menys, malament tot. Dit això, una vegada et relaxes, dona moltíssim joc”, assegura. “És un Peter Pan de 36 anys que està de tornada de tot. El personatge és d’aquests que consideren que el divertit de ser superheroi és volar o destrossar cotxes. Però això que s’hagi de fer alguna cosa positiva amb això tant li fa”.

És ell un altre dels beneficiats per l’aterratge de les plataformes i l’èxit de la ficció espanyola? “Les plataformes han obert un mercat interessantíssim. Entre altres coses, permeten que existeixin productes nínxol, com aquest. Però quant a la ficció espanyola jo tinc cert conflicte. No és el mateix qualitat que repercussió. Hi ha coses que es converteixen en bones pel seu èxit. I tampoc és això”.