Najat El Hachmi: “El feminisme islamista aïlla les dones musulmanes”

Després d'anys de lluita i compromís feminista, Najat El Hachmi (Beni Sidel, el Marroc, 1979) ha tingut necessitat de llançar un crit d'alerta. Després de l'èxit de la seva última novel·la, Mare de llet i mel (2018), l'escriptora publica ara Sempre han parlat per nosaltres (Destino), un al·legat breu però contundent contra els nous vels mentals que, segons ella, intenten separar no només les musulmanes de la resta de dones, sinó també tots els musulmans d'origen immigrant respecte de la comunitat on viuen.

PREGUNTA. En el llibre hi ha malestar i combat. Diu que no l'escriu per valentia sinó per sobreviure. Per què?

RESPOSTA. El panorama de les dones que procedim de l'àmbit musulmà està canviant molt. Hi ha una regressió en avenços que ens pensàvem que eren irreversibles. Em preocupa com alguns discursos molt perillosos penetren en les ments joves. Tenen accés a l'educació, a la feina, però algunes defensen, amb un impacte mediàtic important, idees que van en contra de la igualtat.

P. Moltes tornen al vel, i mira que a vostès els va costar treure-se'l. 

R. Nosaltres vivim la discriminació a la pròpia pell, però el context en què vam créixer ens permetia veure que era possible un destí diferent del de les nostres mares. Ara no només es posen voluntàriament el mocador, el signe extern de tota aquesta involució, sinó que a més assumeixen un discurs que acaba justificant i legitimant la discriminació de les dones. El mocador és la punta de l'iceberg d'una estratègia per imposar la idea que tot allò que pertany a l'àmbit religiós, com el fet que cal respectar les religions, no es pot qüestionar.

P. Defensen el dret de tapar-se com a qüestió d'identitat.

R. Sí, i al principi pensava que era una cosa minoritària, però la idea que la meva religió és la meva identitat s'ha anat contagiant. Puc entendre que la religió vertebri el dia a dia, però és un parany fer-nos creure que, pel fet que la religió formi part de la nostra identitat, les dones haguem de reflectir-ho en la manera de vestir. L'objectiu és clar: tornar a tapar-nos, obligar-nos a mostrar-nos sempre dins dels límits de la religió. 

P. Com es canalitza el discurs?

R. Un dels seus principals valedors és l'anomenat feminisme islàmic. Em sembla fantàstic que les creients intentin fer compatibles les creences i la necessitat de la igualtat. El problema arriba quan pretenen que els drets de totes depenguin de textos sagrats i neguen la misogínia estructural de les religions monoteistes, tan evidents en l'islam. 

P. En el seu llibre sosté que aquest feminisme identitari s'aprofita de certes teories del pensament descolonial.

Les hijabistes d'Instagram venen la idea que per fi la modernitat pot ser compatible amb la religió

R. El que volen dir és que les reivindicacions de les dones blanques occidentals no són representatives de les dones musulmanes i, a més, les acusa d'estar exercint sobre la resta de dones la mateixa dominació que els homes blancs occidentals exerceixen sobre elles. És tan efectiu apel·lar a la culpa de les dones… He vist feministes que sempre han estat antiracistes en sentir-se acomplexades davant aquestes acusacions. Que ara em diguin que el meu problema com a dona és degut al que faci la dona blanca occidental és de bojos! 

P. I per què creu que aquestes idees sedueixen les joves?

R. El qüestionament feminista sempre és dolorós. Prendre consciència i enfrontar-te al teu entorn és molt dur, de vegades has de qüestionar a qui més estimes. Segurament a moltes joves els resulta més fàcil esquivar aquesta confrontació i prendre la via del feminisme islamista. Encara que a llarg termini tingui conseqüències pitjors, perquè tard o d'hora es trobaran amb els efectes de la desigualtat que legitimaven.

P. Si les dones no van a les mesquites ni als oratoris, com els arriba aquest discurs?

R. A través de les xarxes socials. Les hijabistes d'Instagram tenen un èxit rotund i venen la idea que per fi podem fer compatible la modernitat amb la religió. Se'ns presenten com una opció moderna, atractiva, tecnològica, fashion. El que no apareix és la càrrega patriarcal que conté. La idea de fons continua sent que el problema és el cos de la dona, mai el comportament de l'home. Tot radica en el fet que la dona és responsable del desig masculí i culpable del caos que, segons els fonamentalistes, amenaça la societat musulmana.

P. Sorprèn que unes idees tan arcaiques penetrin tan fàcilment…

R. El problema és que no estem vacunades davant del fonamentalisme islamista. Costa de veure que el que proposa en realitat és un doble desarrelament: de la societat on vivim, perquè les normes que imposa fan molt difícil la convivència, i de les nostres famílies i origen perquè si no practiquem la religió com diu, no som bons musulmans. Això ens deixa en el que l'antropòleg Jordi Moreres anomena “identitats a la intempèrie”. Em deixa perplexa com des de l'esquerra es facilita que l'element religiós penetri en l'esfera pública. En honor de la inclusió i el respecte a la diversitat, es considera legítim presentar-se en l'esfera pública com a musulmans, i això ho veiem cada vegada que hi ha un atemptat islamista. Amb la idea de prevenir la islamofòbia, es dona veu als musulmans com a grup religiós diferenciat. És el que busquen els terroristes: visibilitat i que ens atrinxerem en la nostra comunitat. Estic decebuda. Tot això no deixa de tenir un component racista. Les seves conseqüències només ens afecten a nosaltres: a ningú que no sigui musulmà li imposaran el vel. Quan es defensa que cal respectar el vel perquè és una qüestió d'identitat, no es té en compte que el que persegueix el feminisme islamista és aïllar les dones musulmanes.