Les veïnes d’Almodóvar

Les cròniques italianes han parlat d’Almodóvar com del “lleó ferit” que rep un premi honorífic, el Lleó d’Or, i no un gran guardó amb un film en concret. Quina ximpleria, si em permeten dir-ho els col·legues i fins i tot si no. La ferida almodovariana és una altra: a les veïnes del poble no els agrada veure's a les seves pel·lis. Per més afecte que hi posi, i n’hi posa moltíssim, això ho diu ell, elles no ho veuen així i res no les farà canviar d'idea. La primera vegada que vaig veure Dolor y gloria, la seva última i celebrada història, fins i tot a la taquilla espanyola, vaig sentir que aquest és el nucli de la crisi creativa que retrata. Una segona visió m'ho confirma: és l'últim advertiment de la mare (fantàstica Julieta Serrano). Ni a ella ni a les veïnes els ha agradat mai, mai. Salvador Mallo, reflex d’Almodóvar, haurà d’entomar a partir d'aquí el cine que pugui continuar fent, no hi haurà més conversa materna, no la sentirà ni la veurà més. I ho entomarà, i tant.

A molts dels espectadors de la pell de brau no els agrada en absolut, cosa que no es diu gaire. És un mirall aspre, és això el que no agrada del cine propi i que en canvi convenç d’altres cines. Massa recordar que venim d'un espai tancadíssim que va durar quatre dècades, massa posar a la pantalla allò que per pudor històric (diguem-ho així) només és considerat “endarrerit” i prou, massa gent rara i cridanera o eixelebrada o massa normal i corrent, provinciana, suburbial, això no és modern per més que aquest manso vagi de modern des dels vuitanta. Així ho interpreto, perquè qui no estima el cinema d’Almodóvar no vol ni pot expressar-ho. És potser el millor indici que hi toca alguna cosa molt profunda. Com que vaig créixer en un poble petit, ho capto una mica. I com que vaig arribar a la capital abans de la mort del dictador i en recordo la foscor, tal vegada estimo per això el seu cinema, pels colors, la desimboltura, les neurosis afectives, la gent, la mare i les veïnes.

El cineasta en crisi de l'última pel·li (gran Banderas, és ineludible repetir-ho) porta el cognom de la pintora Maruja Mallo (1902 - 1995), un referent de la vida republicana primer i després de la nit madrilenya als vuitanta, quan va tornar i es va llançar a corprendre una gent que no sabien en absolut qui era ni coneixien (ni coneixen encara com es mereixen) els seus quadres, que aquests sí que són corprenedors. Una altra mare, una altra guia del seu art: les revetlles, el blat, la vida popular i la vida de la imaginació mítica. Sort que va viure molts anys, més de noranta, no tant per explicar-ho sinó més aviat per provocar en els joves i no tan joves postfranquistes arrauxats una mica d’inquietud per saber qui havien estat els seus arrauxats precedents més enllà de Buñuel i Dalí i, si volien, n’apamessin les afinitats. Almodóvar ho ha volgut saber.

“Et demanen una conferència a Finlàndia, molt ben pagada”, trasllada al director Mallo la seva mà dreta, Mercedes (estupenda Nora Navas), mentre s’esperen al metge. “No puc entendre com és que allà agrado tant”. “Jo tampoc”. Home, tenint en compte els seus colors, les nits blanques i els dies llarguíssims, a mi no em sorprèn gens. Per no dir res de la que és potser la qualitat major de la seva manera d'explicar les coses, que t’agafa pel coll de la passió des del primer fotograma i no et deixa anar fins al final. Això s'entén aquí i als fiords. Però veig què vol dir, que de vegades no saps per què no agrades als teus (als que són més teus, les veïnes i la mare del poble) i en canvi sí que agrades a la quinta forca on no només no et coneixen de res sinó que com vols que comprenguin la vida en una cova. Però com no l’han de comprendre, si sovint han viscut en iglús, tan blancs com l’emblanquinada cova familiar de Dolor y gloria on tot qualla en el nen Salvador per sempre.

El cine d’Almodóvar és polític, històric, una certa crònica dels últims cinquanta anys espanyols. Al Lido venecià el va unir de manera explícita a “un moment únic en la història espanyola, la democràcia després de la dictadura de Franco. Abans hauria estat impossible. El meu cine és producte de la democràcia espanyola, la demostració que aquella democràcia naixent era real.” I el present?: “Hi ha una Espanya contemporània que té de tot, fins i tot un partit d'extrema dreta amb una representació que tampoc no hem d'exagerar. Passa ara, però a Itàlia o França va passar abans”. N’hi ha que encara no ho volen saber, com són els seus països, com és de variada la gent que hi viu, de quin horitzó històric ve. Dolor i glòria d'un artista de classe i d'origen.

Mercè Ibarz és escriptora i crítica cultural