Les atractives clavegueres del poder
‘House of Cards’ em va enganxar quan vivia a Washington per imaginar de prop què passava entre els bastidors de la política dels Estats Units
He de reconèixer –i lamento que pugui anar en contra de l’esperit d’aquest article– que no soc gaire de mirar sèries de televisió. Com molts, de petit i adolescent en mirava algunes amb la meva família. Però mai m’enganxava del tot a una. House of Cards va ser una de les excepcions.
La sèrie de Netflix –una adaptació d’una producció i novel·la britàniques prèvies– retrata les clavegueres de la política dels Estats Units de la mà de l’ambiciós matrimoni –de conveniència– de Frank i Claire Underwood (protagonitzats per Kevin Spacey i Robin Wright). Es va estrenar el 2013. A finals d’aquell any jo em vaig traslladar a Washington. No recordo exactament quan però, després d’haver sentit a parlar tant de la sèrie, vaig decidir veure-la. I m’hi vaig enganxar.
Pensava en Frank Underwood si cobria un acte a la Casa Blanca
Era fàcil saber el que m’atreia a mi i a tants altres col·legues que érem a la capital dels Estats Units: la sèrie es desenvolupava a la ciutat on vivíem, abordava qüestions sobre les quals podíem escriure i mostrava llocs coneguts. Com a jove periodista interessat en política nord-americana i en permanent aprenentatge sobre la psique del país, era apassionant imaginar-se què passava entre els bastidors del poder a partir de les martingales dels Underwood. Des de com es negocia i s'amenaça sense fi legisladors per aconseguir que una llei tingui prou vots per aprovar-se o es maniobra obscurament per convertir-se en vicepresident dels EUA.
Sense voler-ne presumir, en el zenit de la sèrie, era impossible no pensar una mica en Frank Underwood si un cobria un acte a la Casa Blanca, al Congrés o en campanya electoral. Tot i que la sèrie estigués gravada sobretot a Maryland, un Estat adjacent a la capital dels EUA.
La gran pregunta: Això passa també al Washington real?
Washington és una bombolla on conflueixen polítics, assessors, lobbistes, periodistes i una bona colla d’experts. Tots es necessiten mútuament. House of Cards reflecteix un còctel de poder, escàndols, falsedats, traïcions i ambicions desmesurades. Els Underwood –manipuladors, estrategues permanents– sembla que estan disposats a fer qualsevol cosa per avançar en els seus objectius en una partida d’escacs interminable. Fins al punt de fer desaparèixer rivals polítics i periodistes, com la jove redactora que mor quan la llancen a les vies del metro. La gran pregunta: Això passa també al Washington real? Només imaginar que la sèrie es podia assemblar en alguna cosa a la realitat la feia més atractiva però també inquietant.
En una trobada amb executius tecnològics, inclosos els de Netflix, el llavors president dels EUA Barack Obama va fer broma el 2013 que li agradaria que Washington fos tan “despietadament efectiu” com a House of Cards. “Aquest home està aconseguint fer moltes coses”, va ironitzar Obama sobre Frank Underwood, que llavors a la sèrie era el cap de la bancada demòcrata a la Cambra de Representants.
House of Cards, que va tenir sis temporades, té paral·lelismes interessants amb la vida real. Per exemple, és impossible no comparar el matrimoni Underwood amb el de Bill i Hillary Clinton. Tots dos, una parella amb set de poder, que s’ajuda mútuament a escalar políticament i sempre sospitosa de no ser del tot transparent, acusada d’una infinitat de conspiracions per part dels republicans. No obstant això, hi ha també divergències notables: tot i intentar-ho dues vegades, Hillary no ha aconseguit mai arribar a la presidència dels EUA.
La sèrie també es va avançar al seu temps. Un candidat electoral recorre a la informació privada de ciutadans a internet per intentar anticipar les seves preferències de vot. Pocs anys després es va saber que Donald Trump i altres polítics van contractar la consultora Cambridge Analytica per dissenyar estratègies electorals a partir de dades d’usuaris de Facebook.
Vaig veure House of Cards fins a la quarta temporada. Després em vaig cansar de tants girs de guió, que fregaven la irrealitat, i ser tan sanguinària. La sèrie es va veure enfosquida pel fet que Spacey fos apartat de l’última temporada després que l’acusessin d’abusos sexuals.
Va ser de les primeres produccions pròpies de Netflix. El dia de l’estrena, la plataforma pujava de cop tots els capítols d’una temporada. Si un tenia temps i ganes els podia veure tots de cop en un cap de setmana. House of Cards es va acabar el 2018, el mateix any que me’n vaig anar de Washington.
Una periodista a les vies del metro
1. Any d'estrena i origen. 2013, Estats Units.
2. Actors protagonistes. Kevin Spacey i Robin Wright.
3. Edat quan la mirava i situació. La vaig començar a veure amb 26 anys, amb la parella o els amics.
4. La millor escena. La mort de la Zoe Barnes.
5. La sèrie que mira ara. Cap.
Tu suscripción se está usando en otro dispositivo
¿Quieres añadir otro usuario a tu suscripción?
Si continúas leyendo en este dispositivo, no se podrá leer en el otro.
FlechaTu suscripción se está usando en otro dispositivo y solo puedes acceder a EL PAÍS desde un dispositivo a la vez.
Si quieres compartir tu cuenta, cambia tu suscripción a la modalidad Premium, así podrás añadir otro usuario. Cada uno accederá con su propia cuenta de email, lo que os permitirá personalizar vuestra experiencia en EL PAÍS.
En el caso de no saber quién está usando tu cuenta, te recomendamos cambiar tu contraseña aquí.
Si decides continuar compartiendo tu cuenta, este mensaje se mostrará en tu dispositivo y en el de la otra persona que está usando tu cuenta de forma indefinida, afectando a tu experiencia de lectura. Puedes consultar aquí los términos y condiciones de la suscripción digital.