L’enigma Dencàs

El 17 de juliol de 1936, mentre l’exèrcit rebel se sollevava al Marroc, Josep Dencàs estiuejava a Sant Feliu de Codines. En conèixer-se la notícia, militants del seu partit, Estat Català —que recuperava el nom de la històrica formació de Francesc Macià, però que s’havia fundat feia encara no dos mesos—, l’anaren a trobar perquè anés amb ells a Barcelona.

Dos dies després, en l’inici de la revolta a la ciutat, Dencàs sortí de la seu d’Estat Català a l’actual Gran Via de les Corts Catalanes al capdavant d’un estol de xicots. De camí a plaça de Catalunya topà amb una columna de la Guàrdia Civil, que el reconegué, i tots dos grups s’uniren a l’assalt de l’Hotel Colón per conquerir-lo als insurrectes.

A partir de l’expedient del Tribunal Regional de Responsabilitats Polítiques de Barcelona de l’Arxiu del Tribunal Superior de Justícia de Catalunya i altres fonts, així ho certifica l’historiador Frederic Josep Porta a Josep Dencàs i Puigdollers. Vida política (1930-1936), treball final del Màster d’Història del Món de la Universitat Pompeu Fabra, d’un centenar de pàgines, presentat aquest proppassat juliol.

Dencàs (Vic, 1900-Tànger, 1966), el metge de Sant Andreu de Palomar, és, sobretot pel seu paper com a impulsor de les Joventuts d’Esquerra Republicana-Estat Català (JEREC) i en els Fets d’Octubre de 1934, un dels personatges més vilipendiats, però també de la història del catalanisme. Fins ara, el perfil més reeixit sobre el separatista era el de Jordi Rabassa, Josep Dencàs i Puigdollers, el nacionalisme radical a la Generalitat (Dalmau, 2006), fruit d’una tesina de llicenciatura a la Universitat de Barcelona del 2003.

L’estudi de Porta ofereix algunes descobertes i, sobretot, amb un treball de documentació aprofundit, afegeix i ordena les troballes dels darrers quinze anys —cal destacar les de l’historiador Arnau Gonzàlez Vilalta sobre la relació de Dencàs amb el feixisme italià— per fixar l’estat de la qüestió.

Porta dibuixa un Dencàs amb notables clarobscurs. Culte —amb estudis de Dret i Lletres, a més de la carrera de Medicina—, professional d’èxit, força popular al seu barri de Sant Andreu de Palomar, poc participatiu en el moviment separatista clandestí durant la dictadura de Primo de Rivera, però amb un ràpid ascens posterior. Un metge destacat el 1933 al capdavant de la Conselleria de Sanitat i Assistència Social en la lluita contra la mortalitat infantil, la millora de la salubritat, contra la prostitució i el tràfic de drogues.

I tanmateix, un filofeixista? La problemàtica fonamental al voltant del separatista que, segons Porta, en el moment clau de la seva trajectòria “pecà d’ingenu davant de Lluís Companys i Joan Lluhí Vallescà” és la manca de documentació. La falta de correspondència o escrits, al marge dels articles i entrevistes publicats a la premsa de l’època, dificulten l’aproximació al personatge i a l’eterna qüestió en debat, que resta irresolta: es considerava un feixista i, en tot cas, fins a quin extrem? Havia reflexionat i fins teoritzat sobre la qüestió? O, quin fou el seu veritable paper el 1934?

Porta detalla la pauta del que va passar les hores abans que el vespre del 6 d’octubre Companys proclamés l’Estat català en el marc d’una República federal espanyola. Dencàs, aleshores conseller de Governació, passà revista als membres afins de les JEREC. A continuació es reuní amb la Guàrdia Civil i amb el conseller de Cultura, Ventura Gassol, antiga mà dreta de Macià i proper als seus postulats nacionalistes.

Mentre pujaven del Palau de la Duana, la seu de Governació, per via Laietana en cotxe vers al Palau de la Generalitat per assistir a la proclama, el secretari de Gassol, Josep Carner-Ribalta, comentà que feia un cel rogenc “molt indicat per donar garrotades”. Els dos consellers, a l’uníson i premonitoris, hi respongueren: “O per rebre-les!”

Feta la proclama i retornat al departament, Dencàs feu hissar la bandera estelada. Quan Companys en fou informat li donà ordre de substituir-la per la catalana. A la Duana estigué tota la nit, vestit amb uniforme verd oliva confeccionat per a l’ocasió i pantalons caqui, amb bandes i insígnia a la màniga, el mateix que Miquel Badia (fins pocs mesos abans, ex-cap de serveis de la Comissaria General d’Ordre Públic de la Generalitat), que l’acompanyava amb la resta de l’Estat major de l’operació.

Campanya de difamació

Porta recupera del fons de l’Arxiu Carles Pi i Sunyer una carta de Dencàs a aquest enviada el 31 d’agost de 1935 des de Senlis, a uns quaranta quilòmetres al nord de París, durant l’exili posterior als Fets d’Octubre. L’historiador Albert Balcells la va esmentar de passada en el pròleg de la reedició del 1979 del llibre autojustificatiu que Dencàs va publicar el 1935, El 6 d’octubre des del Palau de Governació, però se’n desconeixia fins ara el contingut.

Dencàs es mostra “amb una moral del tot refeta de les escomeses d’aquests darrers temps, on els cops els rebia un darrere l’altre”, amb problemes de subsistència econòmics, després de les “campanyes de difamació i actes de deslleialtat dels amics”, de la seva demanda d’extradició i empresonament, “com un delinqüent vulgar”. Però, sobretot, es queixa que Companys li carregui la culpa del fracàs del 6 d’octubre si “lleialment li retia comptes dels meus actes”.

Afegeix, “com pot fer-me l’únic responsable de portar el poble a la revolta. I els seus discursos i les seves campanyes pels pobles durant tres mesos?” També sosté que el cap de les Esquadres de Catalunya, Enric Pérez Farràs, li havia assegurat durant la nit per telèfon que la Generalitat podia aguantar la situació “no hores, sinó dies”. Per això no comprenia per què Companys s’havia lliurat. “Ell sabrà els motius però no n’hi ha, tret que, per justificar-se, a mi em faci passar per traïdor”. Fou enganyat, doncs, Dencàs en el decurs d’aquella trascendental nit?